dissabte, 17 de maig del 2014

El Greco 2


A primera hora del matí arribàvem a l’estació de Toledo on ens recollia un amic en cotxe per portar-nos, sense perdre temps, al Museo de Santa Cruz. Teníem reservada l’entrada i volíem ser-hi tan aviat com s’obrís per evitar, fins on ens fos possible, les aglomeracions.
No anàvem errats i vam poder gaudir de l’exposició amb tranquil·litat, tot i ser 1r de maig i trobar la ciutat bullint de turistes.
Un cop dins, el daurat dels murs, la música, la gran sala que ens acollirà amb un sostres espectaculars fan que tota aquesta escenografia ens corprengui i ens submergeixi 400 anys enrere. Ens dóna la benvinguda, com no, el quadre Vista y Plano de Toledo, obra delicada i quasi transparent on el color de la sarga juga amb els colors de l’oli i… comença l’experiència. Obres de primera època com el Tríptic de Mòdena, La curació del cec (Parma) i l’Expulsió dels mercaders (Washington) ens mostren un Greco incipient però que ja apuntava per on aniria la seua obra i sobretot l’admiració que sentia per Tintoretto. Els retrats d’aquella època ho palesen: el retrat de Pompeo Leoni (col·lecció particular, Ginebra) i el retrat de ‘home amb estris d’escritura que alguns identifiquen amb l’arquitecte Paladi (Museu de Copenhague).
La dama de l’armini, que ens mira amb altivesa, de tant natural no pot amagar que és guenya i possiblement és per això que la trobem tan bella. I no faria altra cosa que anar nomenant quadres i més quadres que em mostraven un Greco diferent sense deixar de ser ell.
El Sant Sebastià de la catedral de Palencia, el drapejat en blaus i liles de la Magdalena, de bellesa andrògina (Budapest): és un picasso avant la lettre. Del museu de Montreal han portat el retrat del Cavaller de la casa de Leiva, preciós, de mirada viva i cara rosada tant diferent als lívids retrats masculins, segell indiscutible del Greco.
Del Metropolitan ha vingut el Cardenal Niño de Guevara de mirada feréstec i  posat autoritari. La troballa del frare Trinitari de Kansas, de rostre gairebé esbossat, m’ha fet enyorar Fray Hortensio Félix de Paravicino del Museu de Boston. El Sant Llorenç de Montforte de Lemos i la seua casulla, quasi bé escultòrica i de qualitats tàctils
La vista de Toledo del Metropolitan que ens mostra una ciutat de cristall, de verds primaverals sota un cel tempestuós i ennegrit que sembla il·luminada per l’espetec d’un llamp, vista que es repeteix a la Immaculada Concepción de la capella de Isabel de OValle, reconstruïda en una de les sales, on hi destaca un primer terme amb unes assutzenes i peònies, que sorprenen per la seua naturalitat en un quadre on tot és d’una teatralitat exagerada.
El Sant Martí de Washington, de figura adolescent, compartint la seua capa amb el pidolaire em fa pensar amb els amics de Xerta.
L’exposició continua amb el tondo d’Illescas, la Nativitat, el Cavaller de la mà al pit, d’esguard displicent, ens contempla,  acostumat a ser admirat, sembla sentir-se a gust de nou a Toledo, El Concert dels ángels (Grécia) i l’Anunciació (Banc Santander), quadre tallat en dues parts i ara reunits, l’Adoració dels pastors, la Crucifixió del Louvre i la de Sevilla, el Baptisme de Crist del palau Barberini i tota la col·lecció d’apòstols omplen la planta en creu del museu i fan que el temps passi sense que ens adonem que en 15 minuts tenim hora per visitar la capella de San José.
Anem al claustre on hi descansem una estona i després sortim al carrer per gaudir de l’ambient festiu i assolellat de la ciutat i ens dirigim cap el proper “espai Greco”. 

dissabte, 10 de maig del 2014

El Greco

El passat pont del 1r de maig va ser la data idònia per anar a Toledo a gaudir de la que possiblement sigui la darrera gran exposició dedicada a El Greco que pugui veure en vida i a més a més a la ciutat que el va acollir i on va crear la seua personalíssima obra, un cop alliberat de les influencies nadiues i italianes.
L’exposició commemora el IV centenari de la mort del pintor i amb el títol de EL GRIEGO DE TOLEDO, pintor de lo visible y lo invisible, tota la ciutat celebra l’efemèride. 
No vull pas aquí descobrir la bellesa d’una de les ciutats amb més encant i personalitat de la vella Europa, però si que vull remarcar com de senzilla i modesta pot arribar a ser la seua bellesa, com tot hi ser plena a caramull de gent un no s’hi sent aclaparat i s’hi pot passejar, carreró amunt, carreró avall, descobrint i redescobrint indrets. Vagarejant i deixant que la poca memòria de la que ja gaudim reverdeixi i notem com ens porta a un altre estat, gens físic, però tan real i tangible. Zocodover, el manuscrit… comença la vida  
En aquesta ciutat recollida, discreta i acollidora que dialoga sense escarafalls amb el paisatge i la natura que la circumda, un sempre hi havia sentit molt propera i viva l’empremta del seu fill foraster, de l’home que sense ser-ne nadiu i fins i tot sentint-se estranger, va saber penetrar en el seu nucli, exclusiu i clos i ningú com ell ens la va saber mostrar, redimint-la, pintant-la, agosaradament, amb la seua manera de veure i ens va ensenyar a tothom una altra manera de percebre la vida.
Viatjar a Toledo era no només per rondar pels seus carrerons, visitar les sinagogues, pintar les vores del riu o gaudir la placidesa dels seus “cigarrales", el viatge a Toledo sempre solia estar motivat per poder admirar, al seu lloc part de l’obra de El Greco, ja que la col·lecció que del pintor hi ha al Prado sempre m’havia deixat, tot i la seua qualitat, una mica fora de lloc: les parets del museu no són, per entendre’ns, el seu lloc natural per poder ser admirades.   
S’han establert per tota la ciutat els que anomenen espais Greco, llocs on hi han obres del pintor i que el visitant pot anar sense angoixar-se gaire, entre passeig i passeig, mentre admira la severa arquitectura de la ciutat. Cinc són els indrets on hi ha obra del pintor que continua al lloc pel qual va ser pintada i que no cal dir l’impressió que produeix poder-ho admirar. Esglésies, convents, sagristies i hospitals mostren la seua riquesa d’una manera única on el sentit religiós, el paganisme i el turisme cultural s’uneixen en una mena de comunió mística.
És al Museu de Santa Cruz on hi ha el gran festí de Doménico Theotocópuli. Obres arribades de tot arreu es tornen a trobar al lloc on van ser concebudes i on s’hi mostren, en quatre espais diferenciats, amb recolliment. Més d’una setantena de quadres de totes les èpoques que donen una visió com mai abans s’havia fet del pintor.