dijous, 31 de juliol del 2014

Els tomàquets del pare


Com ja sol ser habitual per aquestes dates, porto al blog al pare i la seua collita de tomàquets que, tot i ser una mica tardanes i haver tingut alguns entrebancs quan les va plantar, estan madurant d'una manera exhuberant.
La merla, enguany es porta força bé i no les sol espicossar com solia fer, això vol dir que durant la collita no perdran les amistats.

dimecres, 30 de juliol del 2014

L'escultor tortosí Agustí Querol

Durant un dels viatges a Madrid vaig anar a visitar el Panteón de Hombres Ilustres, visita que no sé per quins motius sempre anava postergant, ja que tenia ganes de veure el Mausoleu del polític conservador Antonio Cànovas del Castillo (1828-1897) que fou President del consell de ministres i  varies vegades ministre, obra de l’escultor tortosí Agustí Querol.
Com que ahir l’entrada al blog tractava de l’exposició d’escultors de les terres de l’Ebre he cregut oportú dedicar aquesta entrada a l’escultor nascut a Tortosa i portar una de les seves obres més coneguda, on l’artista hi va posar, possiblement, tot el seu sentiment a l'haver de esculpir el mausoleu de la persona que més l’havia ajudat en la seua carrera artística, com a darrer tribut d’agraïment i amistat.

dimarts, 29 de juliol del 2014

Escultors de l'Ebre


El proppassat diumenge va finalitzar una exposició, comissariada per Nùria Gil, al Palau Oliver de Boteller dedicada als escultors ebrencs dels darrers dos segles. Durant un mes s’ha pogut admirar un recull de peces que sota el títol Llavor ebrenca al Palau, patrimoni escultòric dels segles XIX i XX, presentava obra dels escultors d’aquestes terres.
L’exposició, sense aportar obres cabdals, és gratificant de veure i està presentada amb dignitat, a més a més la sala dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de les Terres de l’Ebre, tan ben condicionada, fa que la visita sigui plaent.  
Obres dels germans Cerveto, Soriano Montagut, del malaurat Julio Antonio, de Folia, Subirat, Costa Baqué, Brull, del gran Agustí Querol ens fan viatjar per un món escultòric ja totalment periclitat i sobretot menyspreat per una modernitat mal entesa que els ha tingut condemnats a un ostracisme gens merescut.
S’agraeix poder contemplar, sense aldarulls de gent i amb silenci, l’obra d’uns artistes honestos, treballadors i sobretot hàbils i destres, coneixedors del seu ofici i també, i això encara és més d’agrair de les seues limitacions. Entre tots ells sobresurten, com no, Julio Antonio del qual es poden admirar uns conjunts d’esbossos de la Poesia, Venus mediterrània, el Mausoleu Lemonier, el bust de Condesita de Gracia y del Recuerdo… i Agustí Querol el gran tortosí desconegut. Bustos en bronze, terracota i marbre, digníssim el de Madame Curie, ens en fan cinc cèntims de qui va ser l’escultor que va endur-se tots el premis i va omplir el món de monuments.

Una llàstima que aquesta mostra no s’hagi fet durant el curs escolar perquè així els alumnes dels nostres instituts i escoles haurien tingut l’oportunitat d’apropar-s’hi i conèixer escultors de les nostres contrades i que no solen estar als llibres.

diumenge, 27 de juliol del 2014

El color del mar. Sorolla


Al CaixaForum de Barcelona, tot el que queda d’estiu, s’hi pot admirar l’exposició de Sorolla El color del mar. Podríem dir, a mena d’acudit, que aquesta és una exposició idònia per visitar en aquests mesos calorosos ja que la visió del mar i el seu gaudi sembla que vagi associat a èpoques estivals; el cert és que aquesta mostra, temàtica, ens permet un cop més admirar l’obra d’un artista que va pintar com ningú el mar, fent-lo un “leit-motiv" de la seua obra, de manera tan viva i personal que els seus paisatges marins van passar de ser tema a ser estil.
Amb fons del museu Sorolla de Madrid, el Carmen Thyssen de Màlaga i col·leccions particulars s’ha muntat aquesta mostra dividida en tres seccions, que més o menys coincideixen en períodes de producció. El que sí es fa palesa és la manera en què l’artista pintava segons on era: lògicament un home com Sorolla tan enamorat del natural no podia interpretar de la mateixa manera el paisatge marítim o la llum de València, les Illes o el Cantàbric.
Des de la nota de color al quadre acabat podem admirar, no només la destresa (tan grollerament criticada per alguns) del pintor sinó la seua sensibilitat, estat d’ànim i fins i tot l’instint a l’hora de triar un motiu.
L’exposició, com ja comença a ser habitual, té una part didàctica adreçada especialment als infants on intenta fer més entenedora la tasca de l’artista i la seua manera de treballar i interpretar els colors, sobretot els sempre canviants, vius i en moviment del mar.



diumenge, 13 de juliol del 2014

El Greco & la pintura moderna


Anada a Madrid, aprofitant les vacances, per gaudir de l’exposició que hi ha al Prado dedicada a El Greco. Després d’haver admirat les de Toledo tocava venir a veure aquesta.
El Greco & la pintura moderna és, al meu parer, una de les exposicions més aconseguides que mai ha presentat el museu del Prado. Exposició de una gran complexitat on d’una manera didàctica submergeix l’espectador en el subjectiu món de l’art de la mà d’un dels pintors més incomprès, i que, després d’uns segles d’ostracisme, ressorgeix gràcies a noves mirades i interpretacions de generacions d’artistes que sense tants prejudicis veuen en la seua obra un nou camí a recórrer i que els obria noves maneres d’expressar-se. Sense cap mena de dubtes, la visita a Espanya de l’escriptor i crític Théophile Gautier al 1840 va tenir molt a veure. Pocs artistes, de totes les tendències, van poder-se resistir a ignorar al pintor toledà fins hi tot que alguns d’ells tota la seua obra gira al seu voltant. El Prado i Toledo van convertir-se en llocs de pelegrinatge de tota la modernitat pictòrica i aquesta exposició ens ho recorda i n’és una bona mostra. 
Si les exposicions de l’any Greco de Toledo, repartides per totes la ciutat, eren una nova mirada a l’obra del pintor, la major part d’elles al lloc pel qual van ser concebudes i pintades, arribades de totes les parts del món per festejar aquest esdeveniment, l’exposició del Prado és un repàs a tota la pintura a partir del segle XIX, la major part plenament influenciada pel Greco.
Tenint en compte que a Toledo podíem admirar més de cent obres, el Prado es conforma amb una vintena i poc més per mostrar-nos el bo i millor del pintor i el mestratge que exercí en pràcticament tots els pintors un cop Manet va posar el Prado, després de la seua visita el 1865, en el circuit cultural francès, que al cap i a la fi és dir al centre del món.
Com no podia ser d’altre manera l’exposició s’obre amb Manet, pintor enamorat del museu del Prado i en definitiva de la pintura espanyola que tant el va influenciar posteriorment i per continuar amb una altre francès, ens trobem amb Cézanne que, a partir de reproduccions no va parar de interpretar al Greco. I darrere d’ells tota la modernitat va venir a les fonts del Prado i de Toledo. Modigliani, Derain, Delaunay, Kokoschka, Schiele, Beckmann, Chagall, Soutine, Giacometti, Bacon… són la part europea d’aquesta exposició. Rivera, Orozco, Matta, Benton i Pollock, realment obsessionat per la pintura del Greco, la part americana.
Picasso és l’artista més representat; és notòria l’atracció que el pintor malagueny tenia pel Greco però no va ser l’únic ni el primer, però si que va ser el que més profit en va treure. Fortuny, Rusiñol, amb la seua processó laica pels carrers de Sitges amb el grecos comprats a París i el posterior monument dedicat al pintor, Sorolla, Madrazo i en gran manera Zuloaga, admirador incondicional del Greco, de qui posseïa varies obres, entre elles La visió de sant Joan i Saura.
Obres que vaig enyorar a l’exposició del Museo de Santa Cruz les he trobat aquest cop al Prado: La visió de sant Joan del Metropolitan de Nova York, autèntica icona i gènesis de la pintura cubista comparteix protagonisme amb Laocoont, de la National Gallery de Washington col·locats de manera estratègica a l’exposició, sota la gran lluerna del nou edifici de Moneo, com si estiguessin en una àgora.
Fray Hortensio Félix de Paravicino aquest cop ens espera assegut, mirada viva i com si ens volgués donar entendre quelcom que no li és permés. I la composició del quadre que ens reafirma amb el que va dir R. Gaya del Greco: “¿pintor místico? si es sensualidad y lujuria", no només el llibre apuntalat al seu engonal, sinó tota la composició de línies i color hi convergeixen. Què sabia el pintor i ens ho volia fer saber? 
Poques vegades, en una exposició, he vist un diàleg tan intens i tan directe i alhora tan harmònic entre pintors de diferents èpoques, estils i maneres d’entendre la pintura. Fins i tot el Greco en surt beneficiat i se’ns mostra com només els clàssics poden fer-ho: nou, actual i límpid.



dissabte, 17 de maig del 2014

El Greco 2


A primera hora del matí arribàvem a l’estació de Toledo on ens recollia un amic en cotxe per portar-nos, sense perdre temps, al Museo de Santa Cruz. Teníem reservada l’entrada i volíem ser-hi tan aviat com s’obrís per evitar, fins on ens fos possible, les aglomeracions.
No anàvem errats i vam poder gaudir de l’exposició amb tranquil·litat, tot i ser 1r de maig i trobar la ciutat bullint de turistes.
Un cop dins, el daurat dels murs, la música, la gran sala que ens acollirà amb un sostres espectaculars fan que tota aquesta escenografia ens corprengui i ens submergeixi 400 anys enrere. Ens dóna la benvinguda, com no, el quadre Vista y Plano de Toledo, obra delicada i quasi transparent on el color de la sarga juga amb els colors de l’oli i… comença l’experiència. Obres de primera època com el Tríptic de Mòdena, La curació del cec (Parma) i l’Expulsió dels mercaders (Washington) ens mostren un Greco incipient però que ja apuntava per on aniria la seua obra i sobretot l’admiració que sentia per Tintoretto. Els retrats d’aquella època ho palesen: el retrat de Pompeo Leoni (col·lecció particular, Ginebra) i el retrat de ‘home amb estris d’escritura que alguns identifiquen amb l’arquitecte Paladi (Museu de Copenhague).
La dama de l’armini, que ens mira amb altivesa, de tant natural no pot amagar que és guenya i possiblement és per això que la trobem tan bella. I no faria altra cosa que anar nomenant quadres i més quadres que em mostraven un Greco diferent sense deixar de ser ell.
El Sant Sebastià de la catedral de Palencia, el drapejat en blaus i liles de la Magdalena, de bellesa andrògina (Budapest): és un picasso avant la lettre. Del museu de Montreal han portat el retrat del Cavaller de la casa de Leiva, preciós, de mirada viva i cara rosada tant diferent als lívids retrats masculins, segell indiscutible del Greco.
Del Metropolitan ha vingut el Cardenal Niño de Guevara de mirada feréstec i  posat autoritari. La troballa del frare Trinitari de Kansas, de rostre gairebé esbossat, m’ha fet enyorar Fray Hortensio Félix de Paravicino del Museu de Boston. El Sant Llorenç de Montforte de Lemos i la seua casulla, quasi bé escultòrica i de qualitats tàctils
La vista de Toledo del Metropolitan que ens mostra una ciutat de cristall, de verds primaverals sota un cel tempestuós i ennegrit que sembla il·luminada per l’espetec d’un llamp, vista que es repeteix a la Immaculada Concepción de la capella de Isabel de OValle, reconstruïda en una de les sales, on hi destaca un primer terme amb unes assutzenes i peònies, que sorprenen per la seua naturalitat en un quadre on tot és d’una teatralitat exagerada.
El Sant Martí de Washington, de figura adolescent, compartint la seua capa amb el pidolaire em fa pensar amb els amics de Xerta.
L’exposició continua amb el tondo d’Illescas, la Nativitat, el Cavaller de la mà al pit, d’esguard displicent, ens contempla,  acostumat a ser admirat, sembla sentir-se a gust de nou a Toledo, El Concert dels ángels (Grécia) i l’Anunciació (Banc Santander), quadre tallat en dues parts i ara reunits, l’Adoració dels pastors, la Crucifixió del Louvre i la de Sevilla, el Baptisme de Crist del palau Barberini i tota la col·lecció d’apòstols omplen la planta en creu del museu i fan que el temps passi sense que ens adonem que en 15 minuts tenim hora per visitar la capella de San José.
Anem al claustre on hi descansem una estona i després sortim al carrer per gaudir de l’ambient festiu i assolellat de la ciutat i ens dirigim cap el proper “espai Greco”. 

dissabte, 10 de maig del 2014

El Greco

El passat pont del 1r de maig va ser la data idònia per anar a Toledo a gaudir de la que possiblement sigui la darrera gran exposició dedicada a El Greco que pugui veure en vida i a més a més a la ciutat que el va acollir i on va crear la seua personalíssima obra, un cop alliberat de les influencies nadiues i italianes.
L’exposició commemora el IV centenari de la mort del pintor i amb el títol de EL GRIEGO DE TOLEDO, pintor de lo visible y lo invisible, tota la ciutat celebra l’efemèride. 
No vull pas aquí descobrir la bellesa d’una de les ciutats amb més encant i personalitat de la vella Europa, però si que vull remarcar com de senzilla i modesta pot arribar a ser la seua bellesa, com tot hi ser plena a caramull de gent un no s’hi sent aclaparat i s’hi pot passejar, carreró amunt, carreró avall, descobrint i redescobrint indrets. Vagarejant i deixant que la poca memòria de la que ja gaudim reverdeixi i notem com ens porta a un altre estat, gens físic, però tan real i tangible. Zocodover, el manuscrit… comença la vida  
En aquesta ciutat recollida, discreta i acollidora que dialoga sense escarafalls amb el paisatge i la natura que la circumda, un sempre hi havia sentit molt propera i viva l’empremta del seu fill foraster, de l’home que sense ser-ne nadiu i fins i tot sentint-se estranger, va saber penetrar en el seu nucli, exclusiu i clos i ningú com ell ens la va saber mostrar, redimint-la, pintant-la, agosaradament, amb la seua manera de veure i ens va ensenyar a tothom una altra manera de percebre la vida.
Viatjar a Toledo era no només per rondar pels seus carrerons, visitar les sinagogues, pintar les vores del riu o gaudir la placidesa dels seus “cigarrales", el viatge a Toledo sempre solia estar motivat per poder admirar, al seu lloc part de l’obra de El Greco, ja que la col·lecció que del pintor hi ha al Prado sempre m’havia deixat, tot i la seua qualitat, una mica fora de lloc: les parets del museu no són, per entendre’ns, el seu lloc natural per poder ser admirades.   
S’han establert per tota la ciutat els que anomenen espais Greco, llocs on hi han obres del pintor i que el visitant pot anar sense angoixar-se gaire, entre passeig i passeig, mentre admira la severa arquitectura de la ciutat. Cinc són els indrets on hi ha obra del pintor que continua al lloc pel qual va ser pintada i que no cal dir l’impressió que produeix poder-ho admirar. Esglésies, convents, sagristies i hospitals mostren la seua riquesa d’una manera única on el sentit religiós, el paganisme i el turisme cultural s’uneixen en una mena de comunió mística.
És al Museu de Santa Cruz on hi ha el gran festí de Doménico Theotocópuli. Obres arribades de tot arreu es tornen a trobar al lloc on van ser concebudes i on s’hi mostren, en quatre espais diferenciats, amb recolliment. Més d’una setantena de quadres de totes les èpoques que donen una visió com mai abans s’havia fet del pintor.

divendres, 18 d’abril del 2014

Iris germànica


Aprofitant les vacances de Pasqua entro al blog ja que darrerament el tenia més que oblidat. Hi penjo aquesta foto amb els iris en plena floració i tal com pertoca, fent honor a la Setmana Santa, el color lila ho acoloreix pràcticament tot. Les mates de margalides, el lilà, la salvia llueixen també aquest color fent que el jardí sigui gairebé monocromàtic.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Ametller florit


No tot han de ser lamentacions i si fem cas al clàssic, la queixa comporta descrèdit. Malgrat el morrut roig, la mosca negra, el cotonet i altres plagues; tot i que el vent aquests dies no ha parat de bufar com si estigués desesmat, els ametllers, desafiant-ho tot, ja anuncien la propera primavera.
El de casa, més mandrós que mai, encara només mostra uns tímids botons però el del veí, que està a la vora del camí, envoltat d’oliveres, mostra aquesta espectacular floridissa, sedosa, translúcida i tremolosa com si fossin ales de papallones. 

diumenge, 26 de gener del 2014

Entrevista 2006


Avui, remenant pels calaixos m'he trobat aquesta relíquia i l'hem penjada a YouTube per compartir-la amb vosaltres.

diumenge, 19 de gener del 2014

Adéu a les palmeres


Una de les raons per les quals em vaig instal·lar a les Terres de l’Ebre va ser el seu paisatge. El seu cromatisme alimentat per l’Ebre no pot deixar indiferent a ningú i menys a un pintor recent sortir de l’escola i que volia pintar del natural. La verdor dels horts, els tarongerars envoltats de xiprers, la planícia del delta puntejada per aubes i palmeres, les ufanes vores del riu, les obagues i les masies envoltades d’hortets, autèntiques peces de land art rural i de subsistència, amb els seus fruiters i la palmera donen una personalitat única a aquestes terres.
D’un parrell d’anys ençà i agreujant-se l’estiu passat de manera especial aquest paisatge ha començat a canviar: una invasió d’escarabats morruts està acabant amb les palmeres.
Per la zona d’Aldover entristeix veure com els majestuosos plomalls perden la seua altivesa i en un tres i no res s’assequen deixant l’estípit calb, com si d’un mànec d’escombra vella es tractés.
De continuar així, en poc temps, el personalíssim paisatge d’aquests indrets on la palmera  hi regnava desplegant el seu verd i lluent para-sol desapareixerà. Fa uns anys la mosca negra que no deixa pintar, ni tapat ni untat, els llargs crepuscles estiuencs a la vora del riu; ara el morrut roig devorador de paisatges… sembla que aquestes terres estiguin fóra de la mà de Déu.
Porto aquí al blog la fotografia d’un lloc que he pintat sovint i que, primer per una mala gestió i després per una pèssima restauració, tant plena d’afegits que fan mal a la vista, han devaluat i ara, com una mena de rúbrica macabra, el fotut  escarabat egipci hi posa la seua cagarada.

diumenge, 5 de gener del 2014

Casanova Estorach


Continuant a la Casa Gran un no pot deixar de comentar el quadre de Casanova Estorach que ja fa uns quants anys es va instal·lar al primer pis i es veu pujant per les escales. La tela, de dimensions considerables presenta arrues i algunes parts està poc tensada cosa que augmenta les lluentors dificultant la contemplació. No és gens agradable mirar un quadre tenint que anar avant i enrere, torçant el cap intentant buscar un punt de vista que no enlluerni sense poder-ne tenir una visió de conjunt degut als reflexos produïts per una mala il·luminació, per estar el quadre mal penjat i que algunes parts la tela presentin laxitud.
La zona on hi ha tots el nobles amb cara estorada costa de veure degut a les lluentors del vernís i és un llàstima ja que és allí, on crec que el pintor ha aconseguit el millor de l’obra. Casanova és un mestre de la figura però la peça sobre-dimensionada fa que l’artista sembli no estar còmode amb figures que superen la mesura natural, la figura de Carles Vè la veig desproporcionada, com també la del gos, en canvi els nobles em semblen més propers i els seus caps arrenglerats em porten records “grequians" i el seu Enterrament del senyor d’Orgaz
Cada cop que vaig a veure aquest quadre, íntimament, desitjo i espero trobar-lo millor penjat i il·luminat però veig que no. La gent que cada dia es mou pel seu voltant, deu ser el costum, ja deuen passar sense mirar-lo o ja s’han habituat a veure les lluentors i les bosses de la tela, però seria desitjable que algú perdés uns minuts contemplant-l´ho i se n’adonaria que amb molt poc esforç el quadre lluiria com cal per major satisfacció de tothom.

dissabte, 4 de gener del 2014

La senyora d'Abària. Francesc Masriera


Aquests dies de Nadal en no tenir obligacions un es por dedicar a qualsevol cosa, sense planificació, i a totes posant-hi el mateix interès, gaudint-les amb igual fruïció. Un matí, després de vagarejar pel mercat de Tortosa vam anar a l’ajuntament per poder contemplar el retrat que el pintor barceloní Francesc Masriera va pintar a Clotilde d’Abària i Fortuny i que ha estat donat per la besnéta de la retratada Maria Lluïsa Oliveda Puig.
D’aquesta donació me’n vaig assabentar gràcies, com no, a la informació que l’amic Conrad Duran publica puntualment a les revistes que edita, dedicant-li la portada i pàgina interior del número 24 de Lo gratuït.
L’obra penjada al primer pis del consistori es pot admirar des de diferents angles i amb bona llum natural mercès a la claraboia, cosa que no passa amb l’excel·lent i gran quadre de Casanova Estorach, Carles Vè recull el pinzell de Ticià que s’albira pujant les escales. 
Un funcionari molt amable quan ja sortíem ens va encendre els llums dels retrats pintats per Casanova Estorach del germà i cunyada de Francesc Masriera que hi ha a cada pany de paret del baixant de les escales perquè els poguéssim contemplar millor.
Era estudiant de Belles Arts i recordo que la mare d’una companya de l’escola, es guanyava la vida com a copista, estava fent una còpia del quadre pintat per Masriera titulat L’hivern i que està al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Dia rere dia anava veient com avançava la còpia i sobretot admirava com pintava el maniguet on una jove d’aspecte candorós hi amagava les mans. Aquest va ser el primer cop que vaig tenir contacte amb l’obra de Masriera.
Ara, podem gaudir a Tortosa d’un retrat de considerables dimensions de qui va ser la senyora Abària on ens sorprendrà el detallisme i el gust del pintor per reflectir la moda de l’època, amb nacrats i tornassolats, matisats per una llum que realça la figura femenina i deixa en penombra un interior amb un paravent de laca xinesa, un gerro de porcellana amb un gran ram de liles que hom s’endevina que perfumen la silenciosa estança on hi podríem escoltar el fru-fru de la seda al més lleu moviment de la senyora. Però sobretot, hi podem apreciar la influència dels pintors Marià Fortuny i Federico de Madrazo.