dimecres, 27 de febrer del 2013

Monòlegs


Aigua per a Giordano Bruno, tèmperes/paper
No només són infructuosos els monòlegs, sinó que vicien i els vicis llasten i són una porta oberta a l'ociositat, que a diferència de la mandra, sol ser improductiva i condueix a la peresa. La mandra sol anar associada a un estat d'innactivitat física i mental conscient, volutiva i per tant sota control, és un paréntesis, una parada per recuperar ànims, una manera de clarificar les idees, d'airejar els pensaments, de fer dissabte mental. L'ociositat no fa altra cosa que enterbolir, en lloc de regenerar, de justificar una actitud en lloc d'esperonar-la o questionar-la que el cap i a la fi és el que fa que el món de les idees i de la creació continui viu.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Jean Siméon Chardin

El somni de Jacob de Ribera, tèmpera/paper

Les tardes dels diumenges solen transcórrer tranquil·les, si no tenim en compte els trets que alguns mal anomenats caçadors solen disparar al costat mateix de casa que trenquen sobtadament la quietud de la lectura i neguitegen al Boss i a la Reina que senten com envaeixen els seu espai íntim.
Avui, llegint el catàleg de l'exposició que el museu del Prado va dedicar a Chardin l'any 2011 i veient els seus bodegons amb perdius, conills i llebres sembla que els trets, a cau d'orella, no molestin tant.
La mateixa exposició quan va ser presentada a Ferrara duia un encertat subtítol: il pittore del silenzio i és que tota la seua obra naix del silenci i ens submergeix en ell, i qui ama el silenci pot escoltar el seu interior que és on hi rau la veritat més clamorosa.
La pintura de Chardin va ser motiu de debat per part dels intel·lectuals de l'època que ja apuntaven maneres de fer crítica com si seguissin un manual a l’ús, entre ells Diderot que no tenia cap empatx de dir que de la pintura de Chardin no s’entenia res. En canvi, la subtil Mdme. du Deffand, contraposant el pensament del filòsof,es limitava a dir: Tinc la facultat de sentir, no la de comprendre, en una molt encertada definició de com s’ha d’admirar una obra d’art. Possiblement, una de les opinions més aconseguida i planera, emesa més de cent anys després, sigui la de Marcel Proust: Si el que veieu als quadres de Chardin, de sobte us sembla bell, és perquè abans li ho havia semblat a ell tant com per pintar-ho.
Repassar el catàleg, reveure la seua obra, reafirma la impressió d'un home senzill, amant del que feia i sobretot... respectuós. Aquesta és, crec, la idea que se'n pot extreure admirant la seva obra: un gran respecte pel que feia i pel que pintava. Coses senzilles, quotidianes, sense pretensions que la seua mirada enaltia i la seua mà copsava com si estigués pintant a un monarca. 
I si teníem algun dubte sobre la seua senzillesa i naturalitat només cal contemplar el seu autoretrat amb visera.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Sobre la memòria

Capsa de pinzells xinesos, detall. Oli/tela

Emilio Lledó diu que la memòria és una forma humana d'immortalitat. Jo penso que és la manera més pròpia que tenim els mortals de mostrar agraïment als qui, generosament, de la manera més desinteressada, ens van donar el millor que tenien, el seu bé més preuat i íntim, ja fós el seu amor, els seus coneixements o el seu talent.

dimecres, 13 de febrer del 2013

CaixaForum Tarragona

La font de les races, Tarragona

Anada a Tarragona per veure l'exposició que CaixaForum ha muntat de l'obra paisatgística de la col·lecció de Tita Cervera i que presenten amb el títol: Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet: Paisatges a la col·lecció Carmen Thyssen.
La mostra, com sol fer-se darrerament, es presenta dividida en el que podríem dir subtítols i seguint un ordre cronològic. Al primer apartat El naturalisme ens dóna la benvinguda un petit quadre, quasi bé una nota, de Théodore Rousseau i l'acompanyen dos peces de Segundo Matilla i Luis Rigalt i Farriols. Del Postromanticisme al Simbolisme presenta 14 pintures que tret de l'anodina i rellepada Canny Glasgow del pintor anglès John Atkinson Grims i podem admirar obres de la plana major de la pintura de paisatge catalana: Baldomer Galofre, Joaquim Vayreda, Ramon Martí i Alsina amb unes barques de pesca quasi bé insinuades, primes i transparents però tristament emmarcat de plata amb el seu "pendant", vista de la costa. Lluís Graner, Eliseu Meifren amb la seua vista del port de Barcelona, gran i senzill, amb atrevida composició en ziga-zaga i llum crepuscular; Modest Urgell tanca la nòmina catalana amb el seu paisatge ennuvolat, d'un capvespre ventós, amb unes cases en runes. Darío de Regoyos, Maximilien Luce, amb un tema puntillista i Henri Le Sidaner clouen aquest apartat que té com a fil conductor el capvespre i la lluna.
La mirada impressionista amb 11 temes presenta una heterogènia visió del paisatge sota el paraigües dels pintors francesos. Claude Monet amb un caòtic La casa entre les roses i Paul Gauguin, desmenjat, són els pesos pesants, el ganxo pel públic. Camile Pissaro amb un tema quasi puntillista i una clariana d'un bosc, logradíssima, d'Alfred Sisley donen pas a uns desconeguts, per a mi, Williard Leroy Metcaf i William Merrit-Chase per acabar amb Antoni Ferrater i Feliu, un exuberant Meifrén: Malvarosa, Valldemosa i el que il·lustra el tríptic: La creu de terme de Rusiñol.
14 olis per l'apartat Nou classicismes amb Henri Matisse fent d'amfitrió, amb un tema amb figures, ens mostra una barreja d'autors catalans, espanyols i estrangers que l'únic que tenen en comú podria ser la seua afició a ser "diferents". André Derain, Émile Bernard, Pierre Bonard, Olga Sacharoff, Joaquim Sunyer, Josep Togores, Iu Pascual i Rodés, Rafael Benet i Vancells, Josep Amat signen les obres d'aquesta sala.
El darrer apartat, Les avantguardes, ens posa en guàrdia. Trobar aquest títol tan genèric que igual vol etiquetar molt com no vol dir res, sol ser massa recurrent i si sol trobar una mena de poti-poti o calaix de sastre, i així ocorre en aquesta sala on hi trobem 10 peces, autèntics monòlegs, que van des d'un estergit de fulles, gens imaginatiu, d'Antoni Clavé, El tafaner, fins un oli de Tàpies que sembla una escenografia, metafísica això sí, i amb títol críptic, que per l’època tocava.  Derain, Celso Lagar, Torres García, Joan Ponç, Cuixart i Miró aporten la seua mirada paisatgística i iconoclasta a una exposició que pretén abastar massa coses i acaba barrejant naps amb cols. 
No obstant, sempre s'agraeix poder contemplar prop de casa obra dels qui escriuen la historia de l'art encara que sigui obra "menuda", tot utilitzant un modisme d'aquestes terres. 

dimarts, 12 de febrer del 2013

Solpostada veneciana


Aquestes terres i el vent formen una parella, que com totes solen tenir moments joiosos i d'altres d'autèntica penúria. Des fa una colla de setmanes, massa, no hi ha dia que no bufi com si s'hagués desfermat el sac de gemecs posant a la gent dels nervis, dels ossos i de les articulacions; fent malbé la floració dels ametllers i de la mimosa; arrostrant la poca verdura d'hivern que alguns pagesos encara conreen per consumir a casa i aquests darrers dies arrebassant colls de garrofers que havien sobreviscut la gelada del 56. A la finca del veí hi havia el garrofer més maco del terme i ara jau a terra esperant poder calentar alguna llar.
Avui, arribant a casa, he fet aquesta foto per capturar (com diuen ara els moderns que no reconeixen els false friends) el moment en que un pot fins i tot oblidar que fa vent, el mal que fa i gaudir de la solpostada més veneciana que un pugui imaginar-se. Ticià, Tintoretto, Veronesse i tota la corte celestial són a Mont Caro, amb els seus pinzells, intentant domesticar aquest vendaval.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Monòlegs

Homenatge a María Zambrano, detall. Oli/tela

Els monòlegs en el món de l'art solen ser infructuosos.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Gal-art.com

Contrallum al matí, detall. Oli/tela
La revista digital Gal-art.com que dirigeix l'amic Francesc Basco se'n fa ressò de l'exposiciò de Tortosa d'aquestes proppassades festes nadalenques.
Porto aquí al blog l'enllaç per fer-vos cinc cèntims del que publica i per agrair-li a Francesc el detall.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Dialogar


Témperes sobre paper tela

Entre les preguntes que em solen fer, sempre n'hi ha algunes que es repeteixen o que solen ser una constant. Que per què m'agrada tant el museu del Prado o que hi veig en Velázquez que no tinguin els altres. Preguntes que jo mai em faria ja que crec que un es fa preguntes de coses que no les té clares.
Per què vas tant als museus també sol ser una d'aquestes preguntes que com que jo mai m'he l'he fet no tinc una resposta que pugués verbalitzar al moment. Segurament, si l'hagués de contestar diria que vaig als museus perquè necessito ampliar el diàleg.

divendres, 1 de febrer del 2013

De l'exposició



Aquestes darreres festes com que he tingut l'exposició oberta, hi he anat algunes tardes. Allí m'hi he trobat amb amics, que tot hi haver vist els quadres a casa, la majoria d'ells mentre els estava pintant o en el procés de "reflexió", han volgut passar-se per la sala com a mostra d'amistat, de recolzament. Alguns han vingut de lluny i uns quans, desafortunadament, han trobat les portes tancades ja que no s'han respectat gaire els horaris d'apertura. 
La norma a seguir ha estat quasi bé la mateixa amb tots: fent petar la xerrada, hem anat passejant per les sales sense donar massa importància als quadres, no fos cas que ens distraguessin del que en veritat importa: veuren's i xerrar i com ja sol ser habitual a casa, els olis, aquarel·leles i dibuixos solen ser... testimonis de la nostra trobada.
I no s'ha de malinterpretar aquesta actitud, ans al contrari perquè la majoria, molts d'ells sense saber-ho, però possiblement intuint'ho, han estat partíceps del que durant tots aquests darrers anys he fet.