dimarts, 26 de juny del 2012

Tàpies post mortem

Vista de Xerta, aiguada.

Andrés Trapiello, al seu blog ens diu que el pintor López i el diari El País tenen un contracte. La Vanguardia i Tàpies, aquí a Catalunya, mantenen un idil·li que, intuïm es magnifica des de la viudetat i que pot arribar a extrems escatològics. Avui, des de l' AVE, les estones que els inefables exhibicionistes del mòbil deixen el vagó en silenci (alguns d'ells ratllen la impudícia), he pogut constatar que ambdós diaris sembla que s'hagin posat d'acord i dediquen sengles pàgines al finat.
El País, va més lluny i el seu panegíric magnifica l'atreviment del mestre als seus darrers anys. Un Tàpies més potent i corrosiu (tradueixo), un artista que al darrer tram de la seva vida es capbussa obertament en la carn. Entre la pornografia en el sentit més noble del terme (? això ja sobrepassa l’oxímoron), i l' escatològic, com si el presagi d'un final imminent l'hagués alliberat de totes les lligadures.
Peces inèdites, en mans de coŀlecionistes privats d'arreu del món, que les han deixat (quantes ?) per aquesta magna ocasió, es mostren arreu de la fundació, la majoria sense estar penjades, marcant un itinerari laberíntic per al visitant.
Amb un llenguatge alambinat tots dos diaris lloen els darrers treballs de l'artista i el de La Vanguardia acaba així: al soterrani s'hi exhibeix una sèrie realitzada amb làtex, "un material viu, ja que canvia de color amb el temps" ens adverteix la comissària Laurence Rassel, i que es combina amb la representació del llenguatge "sígnic i objectual" de Tàpies. El làtex -similar a l'esperma-, continua alliçonant-nos (en aquest cas haurien de parlar d'esmegma) o el vernís, la sexualitat, la fluència de la vida, l'ombra de la mort (i de la repressió que tot això comporta). 
El seu fill amb pinta de motero americà, davant d'un quadre, ens mira desafiant ens aclareix que “en tota l’exposició hi ha una vibració de la mort”. R.I.P.
El muerto al hoyo y el vivo al bollo.




dijous, 14 de juny del 2012

Aquarel·les


Galatxo, La Cava


La majoria de vegades, els coneguts, la gent, em pregunten sobre les meues pintures; que què estic fent, si pinto molt o poc i que si hi ha alguna exposició en portes. I ara que fas? em diuen, aquarel·les? i solen continuar dient: és molt difícil no, pintar aquarel·les?. Quan els responc que no més que pintar amb una altra tècnica i que fins hi tot és més  senzill que fer-ho a l’oli, solen mirar-me amb cara d’incrèduls.
Hi ha una creença, ben estesa, que l’aquarel·la és difícil perquè no es pot corregir, i que ,és clar, si la cagues no hi ha manera de tapar-ho.
Solc explicar un exemple ben senzill i entenedor, que no obstant i per la cara que posen, no els sol convèncer. Una aquarel·la mitjana, és a dir mediocre, ben enmarcada queda digna. Un oli mediocre, per molt ben enmarcat que estigui fa pena.

divendres, 1 de juny del 2012

Pintant els arrossars


Aquest mes de maig ha estat prou profitós. Amb tota seguretat ajuda que els dies s’allarguin ja que sense adonar-nos també allarguem la nostra jornada, seguint la ruta del sol fins que s’ajoca darrera Mont Caro.

Aprofitant que les tardes cada dia es fan més mandroses i que la planícia del delta està inundada he desempolsat el cavallet i l’he plantat a les vores dels camins, buscant el lluent que encara no estigui brotat per poder pintar l’emmirallament del cel i les seves transparències perdent-se fins la ratlla de l’horitzó. Les minúscules taques dels aubes, palmeres, casetes i magatzems sembla que botonin el cel amb la terra allà on fins la vista ens arriba.