dissabte, 26 de novembre del 2011

Caravaggio i Ribera.

Carrer de Roma.

A Roma, admirant certes obres de Caravaggio un no pot deixar de pensar en Ribera; de la mateixa manera que quan ens trobem amb una obra del Spagnoletto, el pensament se’n va cap a l’italià. L’obra d’ambdós, degut a l’època i al lloc, té coses que podria fer-nos creure que hi ha certes semblances, de segur que les tenen però només són temàtiques. Se sol creure que Ribera pintava influït per la pintura de Caravaggio i, per tant, dins aquesta estrafolària ratio artística, se’l sol considerar...inferior.
No només la tècnica diferencia l’obra d’aquests dos pintors. Caravaggio és desvergonyit, descregut i agosarat: és lumpen; Ribera, culturalment, és tot el contrari i a més és creient.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Santa Maria del Popolo.

Interior de Santa Maria del Popolo.

Sta. Maria del Poppolo, on hi hem arribat caminant per la via del Corso, és buida de turistes i de fidels. Al seu interior, a la capella Cerasi, ens esperen dos caravaggios: La conversió de sant Pau i La crucifixió de sant Pere, dos obres més que conegudes però entre elles, a sobre de l’altar, una altra obra demana la nostra atenció: L’Ascensió de la verge d'Annibale Carracci, considerat rival de Caravaggio, amb reminiscències de Miquelàngel i de Ticià d’una lluminositat i una execució admirables.
També és d’admirar la capella Chiggi dissenyada per Rafael, remodelant una antiga capella gòtica. Finalment, serà Bernini (omnipresent a Roma) qui l’acabi. A la decoració pictòrica hi van participar Sebastiano del Piombo i Francesco Salviati i les escultures són Jonàs de Lorenzo Lotti, conegut com Lorenzetto, i l’esplèndida Habacuc el profeta amb l’àngel de Bernini.
Vam acomiadar la tarda des del “belvedere” que hi ha al Viale Gabriele D’Annunzio; entre la frescor de l’arbreda, recolzats a la barana, anàvem seguint el sol, que mandrós com mai, li costava amagar-se.

dissabte, 19 de novembre del 2011

El Campidoglio a la solpostada.

El Campidoglio.

Passejant escales avall del Campidoglio, o potser hauria de dir deixant-se anar pel suau pendent esglaonat que tan bé va saber fer Miquel Àngel, una parella de joves agafats de bracet. Ell, amb un espanyol sense accent, anava explicant a la seva companya, amb una dolçor envejable, tot el que els envoltava. Ella, deixant-se portar, escoltava i somreia de la manera com només les persones cegues saben fer. Gràcies a la veu del seu estimat que li anava explicant detall per detall, fent-li visible, la magnificència del lloc i del moment, se la veia feliç gaudint de la bellesa de la solpostada romana.
Mentre els seguia amb la mirada els agraïa que m’haguessin recordat com de grans poden fer-nos els sentiments.
Remirant les fotografies d’aquella tarda romana, he trobat aquesta on hi ha la parella a la que dedico el post.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Roma de nou.

Tomba de Juli II a San Pietro in Vincoli.

Avui, toca anar a Sta. Maria Maggiore. Els frescos de Reni de la capella Paulina bé valen una visita. L’àngel i Sant Gaietà amb el nen de Bernini i la seva tomba, d’una sobrietat i senzillesa inesperada, al costat dret de l’altar major, són de contemplació obligada. Tot el sòl de la basílica és una autèntica meravella feta amb marbre estil cosmatí, tan comú a la major part de les esglésies romanes.
Passejant, trencant per carrerons que cada cop s’estrenyen més i s’empinen fins arribar a unes escales, on hi creixen herbes i matolls, que un cop pujades, passant per baix d’un arc, fem cap després de guiar-nos per l’instint, a la lluminosa plaça on a l’esquerra la façana arcada de l’església de San Pietro in Vincoli, de curiosa i al menys diferent arquitectura exterior, reflecteix al sol del "tramonto" romà. Hi ha poca gent per la plaça i a dins, un cop acostumats a la penombra, comprovem amb alegria que l’església és quasi bé buida. Al fons a la dreta, la tomba de Juli II refulgeix.
La figura de Moisès, girat el cap vers la porta que sembla que ens doni la benvinguda amb la seva profunda mirada, seu imponent al centre del mausoleu que no fa altra cosa que ressaltar la seva... innata dignitat. I com més l’admirem més prop es deixa sentir.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Benet Espuny, recordant-lo.

Amb Benet, Áveda i el pare xerrant.

Avui fa un any que va morir Benet Espuny. Entre tots els records i fotografies que tinc he triat aquesta, feta una tarda de juliol, el dia de sant Fermí, de 2009 mentre prenent la fresca a l’atri de casa i bevent orxata fèiem petar la xerrada. També recordo que aquell dia amb el portàtil li varem ensenyar com es veia la seva pàgina web que no feia pas gaire li havien fet les seves filles i la seva memòria cabalosa anava explicant mil anècdotes de cada quadre, dibuix o fotografia que veia.
Ara, procurem que la seva memòria i el seu record no es perdin.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Contra l'art.

2n bodegó que vaig pintar a Belles Arts.

Un company de l’institut, l’altre dia, dinant plegats, em va preguntar: què tens contra Antonio López?. Vaig suposar que havia llegit l’entrada del blog dedicada a la exposició que té al Thyssen en la qual exposo el que penso de la seva pintura.
Que no m’agradi la pintura d’algú no vol dir que n'estigui en contra. D’entrada, en assumptes pictòrics, artístics no m’agrada emprar contra com a preposició sinó com a adverbi de la manera que tant bé exposa Chantal Maillard al seu llibre Contra el arte y otras imposturas.
Que no m’agradi algun pintor, no vol dir que n'estigui en contra “preposicional” o que el menyspreï sinó que, senzillament, els meus gustos pictòrics van per una altra banda i com que no sóc historiador de l’art ni crític puc gaudir de la pintura com em plagui.
Santos Torroella, quan anàvem a veure exposicions per Barcelona, solia dir-me que hem d’entrar amb ulls de nen, innocents, perquè el que anem a veure ens sorprengui però que un cop vist hem de fer una segona volta amb ulls crítics i esporgar.
Des d'aleshores procuro seguir el seu consell i de qualsevol exposició intento esbrinar i aprendre de la manera en què l’autor ha treballat la seva obra, com a resolt certes dificultats, com ho interpreta, al temps d’obviar trampes o trucs de l’ofici amb els quals ens vol enganyar. Són aquesta mena de manyagueries en les que un pot caure per posar-se al públic a la butxaca, emprant un virtuosisme fals (en art el virtuosisme sempre estarà per damunt de la tècnica), molt vistós però buit i que sol deixar bocabadats a qui mai ha agafat un pinzell o ha modelat una figura i que no es altra cosa que supèrbia.
Visitar museus, exposicions, sempre és un plaer i un enriquiment; una escola que no fa altra cosa que reafirmar-nos. És anar a la font per sadollar-se, a recuperar forces. És un pelegrinatge d’agraïment, una cura per guarir-nos del possible egotisme. És per això que anar a veure una exposició d’algú tan aclamat i comprovar que hi ha més pa que formatge resulti decebedor. I solc sortir d’aquests llocs entristit, perquè esperava trobar quelcom més... sòlid, digne i no tanta... manufactura. I ara ja no parlo, com algú pugui interpretar, de gust personal sinó de... pintura.

dimecres, 9 de novembre del 2011

La pintora Ángeles Santos.

La niña muerta, Ángeles Santos.

La Vanguardia portava el proppassat dilluns un reportatge dedicat a la pintora Ángeles Santos: complia cent anys. Quina paradoxa complir cent anys de vida algú que de jove va intentar suïcidar-se.
La crònica, entre altres coses diu que dels 34 quadres que va pintar des de 1928 fins el 1930 només se’n conserven 7. Quina altra paradoxa: una pintora famosa i admirada, amb poca obra feta i que de la qual només podem admirar 7 quadres.
El seu fill, el pintor Julián Grau Santos, va ser professor meu d’acolorit a Belles Arts; el seu germà Santos Torroella professor i tutor. Vaig conèixer el seu marit Emili Grau Sala a Sitges a casa de la pintora Maloles Rubió, compartint menja i tertúlia amb Pere Pruna que amb el seu peculiar i sorneguer humor solia repetir: Sabeu com li diuen a Grau Sala a París? Gros salop. Amb Antonio Santos, nebot seu, varem passar temporades junts pintant, primer per les seves terres d’Osca després per aquí, a l’Ebre. En canvi, d’Ángeles Santos l’únic que sabia era que no pintava i que sortia poc de casa però la seva desconeguda imatge sempre era present i es magnificava a casa de Maite i Rafael on hi tenien penjat aquell quadre d’aire naïf però que intranquil•litzava. Aquella nena ajaguda, en primer terme, amb un cap enorme, totèmic, amb les mans creuades sobre el pit i tres noies a la part superior contemplant-la amb una placidesa de migdiada estival que es reflectia al fons del quadre amb un paisatge d’una casa de camp, una dona a la porta, un gran arbre i un colom blanc volant entre el seu brancatge.
El títol del quadre: La niña muerta.

dilluns, 7 de novembre del 2011

El Vaticà 2.

Panoràmica de la plaça del Vaticà.

Al Vaticà, on la visita al museu és unidireccional, sense cap més opció, un cop s’ha visitat tot, això és un dir, ens espera el plat fort: la capella Sixtina. Abans d’arribar-hi s’ha de travessar unes quantes sales que allotgen l’art contemporani. Aquestes sales donen cabuda a les coses més heterogènies, sobresortint el que anomeno art eclesial, aquest art del que n’estan plenes les esglésies de nova construcció i està basat més que res en la... fe. La fe pot moure muntanyes, però no ajuda a ser millor ni pintant ni esculpint. Entre les coses que hi havia penjades vaig reconèixer els retallables de Matisse i en un racó, de la que vaig batejar com galeria dels horrors, en sobresortia l’Innocenci X de Bacon, que després d’haver admirat uns dies abans al retratat, en la seva intimitat del palau Pamphilj, ja no semblava ni... modern.
Entrar a la capella corprèn, com corprenia i et feia sentir vergonya aliena, la cridòria dels visitants i la veu de missacantant, forçadament engolada, i que la sonoritat de la capella magnificava, d’un dels vigilants demanant a la multitud, quasi bé cada 15 segons, silence please!, no photos!!. Com hom pot imaginar-se no li feien ni cas.
Sense cap mena de dubtes cadascú reflecteix les emocions de manera diferent, però no acabo d’entendre com la gent pot parlar i fins i tot cridar en un lloc on tot convida al silenci, al recolliment, al mutisme i no pas perquè la capella sigui un lloc considerat sacre, sinó pel que se’ns mostra, que no potser admirat només que amb recolliment. Al menys, crec, que aquesta hauria de ser la nostra manera d’agrair-li-ho i de mostrar la nostra admiració al seu autor.
Finalment, les escales de doble espiral de Giuseppe Momo, tot un plaer visual i sensorial baixant-les, ens porten cap a la sortida.