divendres, 30 de setembre del 2011

La primera nit a Roma.

La font de les tortugues.


La primera nit, tornant cap a l’hotel, seguint pels carrers que més ens agradaven varem arribar al ghetto jueu, ple de restaurants amb les terrasses plenes, oferint menjar kosha. Un dels carrers era un cul de sac que acabava al Foro, il·luminat, mostrant una vista inesperada. Refer les passes donades, desprès de la contemplació i una altra sorpresa: soroll d’aigua, una plaça amb una font que al primer cop de vista no varem reconèixer: la de les tortugues. I a dormir, sense voler mirar res més, sinó hauríem estat tota la nit rondant, però abans d’arribar a l’hotel ens esperava una altra sorpresa: la part del darrera del Panteó.


dimecres, 28 de setembre del 2011

La Galleria Corsini.

Giordano Bruno, Campo dei fiori.

La Galleria Corsini, al Trastevere, tocant el Gianícolo, forma part del grup d’edificis i museus de la ciutat que allotgen obres d’art i que al trobar-se una mica a mà esquerra hi ha poc públic, cosa que s’agraeix en una ciutat tan saturada de visitants com Roma.
El museu és un tant peculiar: els quadres estan sense cartela i la visita transcorre anant endevinant els autors i els temes, una mica enjogassats. Per confirmar si estem en el camí correcte a un racó de les sales hi ha un llistat amb les obres i els seus autors: un trivial artístic. Com que a Itàlia es penja tot, et pots trobar amb originals, còpies o bottegas en un ja familiar "totum revolutum". La verge amb el nen de Murillo ja val la visita, la mort d’Adonis de Ribera (el seu magnífic Negació de sant Pere, l’admiràvem a Madrid a l’exposició del Prado, Ribera jove), el Sant Joan de Caravaggio, Felip II de Ticià. Un petit quadre de Rubens, cap de vell, esbós de la seva Adoració dels Mags i Sant Sebastià guarit pels àngels i Santa Àgata ressanada de Lanfranco han estat les obres que m’han cridat l’atenció.
Per dinar hem tornat al Campo dei fiori, una mena de museu viu, a l’aire lliure, ple de colors, accents i cridòria. Així, guaitant les paradetes de fruita i verdura anem donant compte a les amanides amb mozzarella. He fet algunes fotos a Giordano Bruno que sembla que d’un moment a l’altre perdrà la seva bronzina paciència i ens tirarà el llibre al cap. No puc resistir-me i compro anguria (síndria), per endur-nos-la cap a l’hotel.

dilluns, 26 de setembre del 2011

San Pietro in Montorio.

  Admirant La flagelació de Sebastiano del Piombo.

Roma, a primera hora del matí des de San Pietro in Montorio, ofereix una vista espectacular. Hem anat a visitar l’Acadèmia d’Espanya per deixar-hi el catàleg de la darrera exposició en vida de Benet Espuny. Benet va ser resident a l’Acadèmia durant 4 anys i crec que el catàleg de l’exposició que li va dedicar el Departament de Cultura de la Generalitat de les Terres de l’Ebre a Tortosa, havia de ser a la biblioteca d’un lloc que va marcar per sempre, no només la pintura i l’obra de Benet, sinó la seva vida. Com se li il•luminava la cara quan parlava de l’Acadèmia.
Traspassar les portes de la institució, l’atenció amb que ens van atendre, passejar per l'atri, visitar l’església, en penombra; l’olor de cera i de flors mig pansides, possiblement d’un casament, em va fer pensar amb la desgraciada Beatrice Cenci, enterrada allí i que dies abans havia admirat el retrat que li va fer Guido Reni, al Palau Barberini. I como no, Stendhal i les seves Cròniques italianes. Admirar La flagel•lació, de Sebastiano del Piombo, un oli pintat al mur seguint un disseny del seu mestre i amic Miquelàngel; els frescos de Vassari i reconèixer-lo autoretratat amb hàbit negre. Daniele da Volterra és l’autor del Baptisme de Jesús que decora una de les capelles.
En aquell ambient de recolliment, un, tracta d’imaginar l’altar major amb La transfiguració de Rafael i en lloc de La crucifixió de sant Pere (pintat per Camuccini), l’original de Guido Reni i que tots dos es poden admirar a les col•leccions del Vaticà. La má del gran Bernini també hi és: d’ell és el disseny de la capella del marquès Marcello Raimondi.
Poder gaudir de la bellesa senzilla i colpidora del Tempietto del Bramante, que com diuen els romans, fou “incastrato” nel cortile del monastero di San Pietro, obra cabdal de l’arquitectura renaixentista.
Amb certa recança, després de vagarejar pels voltants, ens acomiadàvem de l’Acadèmia i escales avall, seguint el via crucis de ceràmica policromada del escultor becari Carmelo Pastor, entre murs enjardinats, vam començar a gaudir d’un Trastévere ple de roba estesa, motos aparcades a munts, andròmines de tota mena, lluminós, bigarrat, colorista i atrotinat, però d’una bellesa que en cap altre lloc com Roma pot tenir la deixadesa i la pobresa. Rodant pels carrerons, tafanejant, entrant als patis, pujant i baixant escales, vam anar al palau Corsini.

Real Academia de España en Roma.

diumenge, 25 de setembre del 2011

La unitat i el conjunt.

El gal ferit.

Un, quan viatja, sempre espera veure una sèrie d’obres, les quals la majoria de vegades, són el motiu del viatge, és a dir que si no es poden admirar més valdria no haver fet les maletes. A vegades, sol passar que arribes al lloc i la peça que ha promogut la sortida no està visible. Restauracions, préstecs a altres museus, vagues imprevistes, deixadesa per part del museu, o el lloc on està l’obra, de no donar una informació fiable (la de Oriola, per visitar el Velázquez és la més flagrant), etc. etc. fan que arribis al lloc i pateixis la més gran de les frustracions. Durant aquest viatge a Roma, alguna de les peces ha estat impossible admirar-les, i em podreu dir, carregats de raó, que a Roma el que sobra és material però un no cerca el conjunt sinó la unitat, no perquè triï, que també, ja que el gust igual que la memòria es sol fer selectiu, sinó perquè així gràcies a la unitat s’entén millor el conjunt i conseqüentment, la unitat... sobresurt. Això fa que sigui única.

dissabte, 24 de setembre del 2011

La Galleria Borghese.

Dibuix del natural, sanguina/cartró.

El primer diumenge a Roma el recordo amb un desdejuni potent: d’entrada sis caravaggios i per arrodonir-ho uns quans berninis. Ja us podeu imaginar que es tracta de la Galleria Borghese, un lloc que sense ser... té quelcom d’especial. I que, com la majoria de museus italians, sol barrejar-ho tot en una aposta una mica barroera per la quantitat.
La Galleria Borghese, a primera hora del matí, quan encara no ha obert i la gent roman per fora, dóna la impressió de ser l’ambaixada americana: només se sent parlar anglès amb accent nord-americà i tots semblen compartir una mena de frisança per entrar a un lloc...mític.
A la llibreta hi vaig anotar les obres que més em van cridar l’atenció; unes per la seva bellesa, altres per la sobrietat... unes quantes pel retrobament. Com els amics que fa temps que no veiem i que quan tornem a veure’ns descobrim que no els ha canviat, tot hi haver envellit, ni la fesomia.
Dos bustos de l’emperador Vitelli, de Titus Domicià i d’Agripa encara mantenen la dignitat que el pas del anys, tècniques i les modes no podran arravatar-los-hi; Paolina Borghese Bonaparte de Cànova; Pluto i Proserpina de Bernini; El sant sopar de Bassano i un corder que recorda Zurbarán; el retrat d’home d’Antonello da Messina de somriure fotesa; Carpaccio i el seu retrat de dona, tan primitiu; El cantaire apassionat possible autoretrat de Giorgione, i Bellini, Veronesse, Boticelli i Rafael amb La dama de l’unicorn.
No puc apartar els ulls, tot i l’escorç tan mal aconseguit, de L’enterrament de Rubens i la joia de la corona: Ticià i el seu Amor sacre, amor profà (anoto amb alegria que per fi he trobat el llibre Ticià, obres completes, de Rizzoli, a la llibreria del museu).Una punta de plata sobre paper (testa feminile) de petites dimensions, del S.XVI i atribuït al Mestre della Pala Sforzesca, em té embadalit una estona.
En una sala en penombra hi ha, púdicament instal•lada, l’escultura de l’hermafrodita. Una còpia en bronze duta per Velázquez a Espanya la podem admirar per tots els costats a la sala oval del Prado.
Passejant per les sales atapeïdes d’obres sento la necessitat de descansar la mirada a través d’una finestra o balconada oberta i que dóna al jardí. Busco la llum del matí i la frescor de les arbrades.
I la resta, és un record constant als dos paisatges pintats del natural per Velázquez, probablement durant el seu primer viatge, dels jardins de Villa Borghese.

divendres, 23 de setembre del 2011

Entrem a la tardor.

Les tórtores també gaudiran de la tardor.

Gairebé dos setmanes sense entrar al blog. L’ordinador es va cansar i se les ha pres de vacances i com que un és una mica, bastant, inepte amb certes tecnologies, no he sabut accedir al blog des de cap altre ordinador. Per acabar-ho d’adobar el material fotogràfic del viatge a Roma i d'altres els tinc (ja sé que hauria de fer còpies de seguretat) en aquest ordinador que un dia de setembre va deixar de funcionar.
Bé, doncs, espero que amb aquest petit apanyo que li han fet podré continuar un temps més penjant coses al blog i mentrestant, començaré a practicar amb el portàtil i fer còpies de seguretat per no estar tant de temps sense escriure res ni donar senyals de vida.
Ja tenia ganes de continuar amb aquests apunts de pintor i compartir-los amb vosaltres. 

dijous, 8 de setembre del 2011

Palazzo Barberini.

Pintant al Foro. El cub d'escombraries em serveix de taula.

Palazzo Barberini. El museu és buit, som quatre gats rondant per les sales i els vigilants ens observen amb cara de pocs amics, com si per culpa de uns pocs guillats ells haguessin d’aguantar la calor del ferragosto. Si no fos perquè els museus romans tenen una manera de mostrar l’obra molt seva, semblaria que no estem a Roma. Com sol passar algunes sales tancades, quan no tota una planta. Una vigilant, gens correcta, al veure la càmera, tot i dur-la dins de la funda i a l’espatlla, ens amonesta.
Tot el museu és ple de la uniformitat que caracteritza la pintura italiana i al cap d’una estona es té la sensació de repetició, una repetició vistosa, que entra per la vista, que et subjuga i que inclús et pot acabar convencent, però el cert és que t’acaba... embafant. La resta, com la majoria de les obres, és pintura d’ofici... que ja és molt.
Només entrar em crida l’atenció un quadre del pintor florentí Orazzio Fidanni: Pescivendolo che sventra una razza, però que la rajada no és tal, al meu parer és un rap i començo a creure que els meus gustos culinaris van molt lligats als pictòrics, sigui rap, rajada o, com diuen per aquestes terres, escrita.
Magnífic un pany de paret dedicat a Canaletto amb quatre vedutte. Un quadre de Guardi no hi desmereix gens.
Caravaggio no és tot el que certa crítica i la moda ens vol fer creure: del seu Narcís, una obra menor, tan encartonat, només salvaria la màniga de la camisa. Judit i Holofernes que forma part de les obres de composició amb X i omple tota la tela amb un cert “horror vacui”, té algunes zones que... respiren. Sant Francesc meditant és d’una gran sobrietat,quasi bé monocroma, m’agrada; tot i ser una sola figura, també la composa en X. De Valentin de Boulogne, considerat un caravaggista (amb tota la negativitat que això comporta), em van agradar tres quadres que demostren com un pintor pot ser sense aparentar. La cacciata dei mercanti dal tempio, amb un Crist vigorós, les dones de Il giudizio di Salomone i L’última cena amb una llum que dignifica uns personatges rústics amb tonalitats quasi bé monocromes plenes de matisos, dels que Caravaggio n'és mancat.
Tot el museu és una mostra exuberant de pintura italiana (potser hauria de dir romana). Hi són tots, però els qui em criden l’atenció solen ser pintors d’altres... escoles. Holbein i el seu retrat d’Enric VIIIè, Tintoretto, Ticià, encara que el seu Venus i Adonis que tenen penjat és més que fluix (possiblement aliè a la seva mà, bottega, que diuen els italians). El Greco i Rafael amb la seva Fornarina de cara inexpressiva i sines nacrades amb tènues transparències. Fa gràcia trobar la pintura amb la que Mengs va enganyar a Winkelmann fent-li declarar que era la pintura més bella que havia trobat de l’Antiguitat: Júpiter i Ganímedes, pintat al fresc, imitant als antics i que, possiblement, coneixent Mengs les preferències del seu amic Wickelman, va pintar amb tota la mala intenció.
Guercino, el guenyo que deixava de ser-ho quan pintava, amb el seu Pastore in Arcadia com es delecta amb la calavera i la mosca i a La Flagelació exagerant el contraposto igual que ho fa Garofalo a la seva colorista Ascensió de Crist. La deposizione di Cristo nel sepulcro de Jacopino del Conte crida l’atenció la transparència del drap de puresa de Crist, evidenciant el que hauria de tapar. La panera de roba del primer terme i l’àngel tocant el violí d’Orazio Borgianni al quadre de la Sagrada família frega el virtuosisme; San Francesco sorretto dall’angelo d’Orazio Gentileschi; Guido Reni i el seu conegut Putto endormiscat, d’un escorç increïble... i la mirada de la Beatrice Cenci que, sense conèixer el tràgic final, ens conmou.
San Gregori el Magne, de Ribera, sense ser res... respira.
Com sempre sol passar, les visites als museus serveixen per fer petites o grans descobertes, normalment d’autors poc coneguts o de grans mestres que la crítica experta, no se sap perquè, no acaba de valorar com crec que hauria de fer-ho. Hi ha un retrat d’Isabella de Mèdici, d’autor desconegut i catalogat àmbit de Bronzino, d’una gran bellesa. Niccolò dell’Abatte amb un retrat de Giovane con cane, dues vistes de Roma de Gaspar van Wittel, petites, sobre pergamí i témperes. La sala de Pietro da Cortona, amb el trompe l’oeil espectacular. La resurrezione di Lazzaro de Mattia Preti que em va remetre a Ribera i al Prado. Del gran Bernini hi ha un retrat del Papa Urbà VIII i el David, pintures que sense arribar al que va fer amb el marbre, s’agraeix de poder-les veure i admirar per comprovar amb quina voluntat aquells personatges treballaven. Una Pietà del Maestro de la Madona de Manchester i el Cristo morto sorretto da un angelo de Jacob de Backer amb el misteri i misticisme sobresurten de l’àmbit pictòric.
D’Antonio Corradini, lògicament s’ha d’admirar les seves velatas, en aquest cas la Vestale Tuccia.
A la sortida les fotografies de rigor a les escales de Bernini i Borromini. Una mirada a les escales sota l’arcada amb falsa perspectiva i als jardins on, els que tenim certa edat i ens agrada el cinema recordem, Audrey Hepburn es despedia de Gregory Peck a Vacances a Roma de William Wyler.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Lucien Freud. Obituari.

Foto de Freud que acompanyava l'obituari de The Economist.

A la habitació de l’hotel de Roma hi havia The Economist, revista que algunes tardes abans de fer la migdiada fullejava. El número del 30 de juliol portava un obituari de luxe, anunciat a la portada (amb joc de paraules): The nacked world of Lucien Freud. Com que el pintor anglès va morir el 20 de juliol ja havia tingut temps de llegir i escoltar les lloes a tots els diaris i telenotícies a casa.
La crítica era unànime (possiblement seguint la màxima no escrita de que no hi ha boda trista ni mort alegre): ha mort el pintor de la carn. Ha mort el millor pintor "figuratiu" del món (no tanta unanimitat). Ha mort el pintor del psicoanàlisi (per part de família).
L’obituari, que ocupa una pàgina, porta una foto del pintor amb el tors nu en acció. La paleta en una mà i l’altra agafant dos pinzells d’una cadira que n’està plena, enclavats a una pasterada feta de tubs i draps, i que sembla heretada del seu amic de pinzells i borratxeres Bacon. La foto, acompanyant el text té qualitats pictòriques, en un clarobscur (molt acusat a la revista) i composada en diagonal seguint la línia dels braços del pintor, és preciosa i recorda un sant Jeroni en penitencia més tirant a Ribera que a Caravaggio.
Crec que no és el mateix despullat que nu. Hi ha un matís... bastant ampli. Un cos nu irradia grandesa que un de despullat mai tindrà.  De la mateixa manera que la pintura de Freud està lluny de la... nuditat que tant va pintar. La seva és pintura sense matisos, grossa i per tant incapaç de poder atrapar la bellesa o la lletjor que un cos nu pugui mostrar. Els seus colors, mancats d’alè, són més propers de l’anècdota que de la realitat que pretén copsar. D’altra part, tan lloada per part de certa crítica i a la que deu tanta fama.