dimarts, 29 de març del 2011

Sobre l'autenticitat dels apunts

Pintant un nocturn a la Salute.

Estic llegint un llibre escrit per un aristòcrata i diletant anglès que a principis dels vuitanta del segle XIX se’n va anar a viure a Venècia. Un cop allí va sentir el neguit de crear un jardí, possiblement per portar la contrària a la dita de Venezia, tomba dei fiori. Entre les moltes reflexions, observacions, anècdotes, curiositats que ens proposa l’autor, avui en porto una aquí al blog.
A Venècia, els canvis de color són tan dràstics d’un dia pel altre, i en ocasions d’una hora a la següent... Aquesta variabilitat, que sol desesperar al seu aplicat estudiós, és l’alegria del seu ociós amant. Un pintor troba un tema adorable, i se’n va després del seu primer dia de treball, i potser del segon, content d’haver estat prou hàbil de copsar el to que l’ha subjugat. Però... de sobte arriba un canvi que el fa dubtar del seu treball. La daurada llum és ara platejada, les fredes ombres blaves neden ara amb una riquesa pròpia del Cinquecento. Ha d’alterar la seva paleta de colors o anar-se’n cap a casa. Al dia següent potser que sigui pitjor, i és possible que hagi d’esperar setmanes perquè torni aquell efecte que no ha tingut temps de pintar. És per això que les pintures de Venècia acabades als estudis en rares ocasions li recorden Venècia a qui la coneix, mentre que els ràpids esbossos realitzats per un artista que és capaç de mirar i que posseeix una mà destre de retratar quelcom fidel a la seva vista i gust, són adorables.

dimarts, 22 de març del 2011

La llum de la solpostada

Des de fa 5 anys que floreixen.

La llum de la solpostada potser per efímera i fugissera és una llum que en lloc d’il·luminar... dóna color, ralentitza, eternitza l’instant. I és durant aquests instant quan descobrim la bellesa d’un lloc, que sent familiar, havent-lo vist a plena llum, coneixent-lo mai havíem estat capaços de gaudir-lo tal com aquests darrers segons de la tarda ens el mostra, ens el revela. Només uns segons han estat prou per ensenyar-nos a mirar d’una manera diferent.  

dijous, 17 de març del 2011

La ciutat nenúfar

Venècia, nota de color. Aquarel·la/paper.

Aquests dies de pluja, el cel es mostra pròdig com mai, són dies de lectures i pintura que barrejo, alternant-ho, depenent de la llum i com no de l’humor. Retocant un oli pintat a Venècia m’ha vingut al cap una frase del pintor americà Whistler, que apart de pintar sovint a la ciutat de la llacuna, durant diferents estadies, va fer una sèrie preciosa de gravats i aiguaforts. El pintor deia que després de la pluja és quan s’ha de veure Venècia a la que anomenava ciutat nenúfar. 

diumenge, 13 de març del 2011

Un risc sense perill

Bodegó d'hivern, detall. oli/tela.

El pintor, quan pinta corre un risc… sense perill. Tot perill comporta una qualitat humana, cosa que no és així amb el risc, i la pintura un cop ha transcendit de la mà, del pinzell, perd la seva qualitat humana, la seva condició física, corpòria per convertir-se en quelcom més intangible i inabastable.

dissabte, 12 de març del 2011

L'ESTEL,500 números

Violetes per L'Estel, aquarel·la/paper.

Solc agafar els pinzells per bastants motius, gairebé tots prosaics. Aquests dies ho he fet per felicitar a l’amic Conrad Duran pels 500 números de la revista L’Estel. I entre les diferents tècniques pictòriques he emprat l’aquarel·la, no per ser més propera o per la seva immediatesa sinó per la seva transparència i senzillesa.
Per això he posat a la composició una copa d’aigua i unes violetes. Transparència i senzillesa, dos de les moltes virtuts de les que gaudeix i adornen L’Estel. Fidel reflex del seu director-editor.
Com no podia ser d’altra manera.

divendres, 4 de març del 2011

L'esforç i l'honestedat dels grans

Els nenúfars del llac de casa. Highland Lakes, NJ. oli/cartró.

Divendres; la setmana blanca ha passat en un tancar i obrir d’ulls. Tot i així ha resultat profitosa. Feina a casa que ja no podia esperar més, lectures, repassar apunts i notes i pintar. El temps ha acompanyat i la llum de les darreries de febrer i començament de març és realment preciosa.
Pintant, a vegades un fa com una mena d'introspecció i aquests dies possiblement perquè tenia recent la lectura de les cartes de Monet he pensat en les seves reflexions, tan personals però a l’hora tan comunes a qualsevol pintor que pinti del natural.
També a principis de març de 1896 escrivia a la seva muller que estava contínuament començant i cobrint teles i es queixava de que tot el que feia era tan dolent, tan espantós. Estic molt afligit li deia, però no desanimat, vull seguir lluitant. Sempre queixant-se de la seva turpitud i lentitud per veure i comprendre els temes i com resoldre’ls. Com tractar les llums i els reflexes que el portaven de cap.
Al seu marchand li escriu sobre una exposició que no es veu amb cor de fer: Sóc molt exigent amb mi mateix, possiblement és cert, però és preferible ser-ho que no pas exposar coses mediocres... no vull molestar al públic exposant poques teles satisfactòries, quatre o cinc... n’acabo de destruir al menys trenta, cosa que he fet amb gran satisfacció. Tot i així encara m’agrada pintar-les, però amb el temps me n’adono de quines són bones i de les que no s’han de conservar i mantinc l’entusiasme i la confiança de que pintaré millor.
L’esforç i l’honestedat dels grans, i sobre tot la seva passió, ara, més que mai, els hem de tenir en compte.