dimarts, 31 d’agost del 2010

Arco del paraíso. José Luís García Martín

La Salute, oli/tela.

Ahir vaig acabar de llegir el llibre Arco del paraíso de José Luís García Martín (Pre-textos). En ell aquest poeta-crític-professor-escriptor de la mà d’altres escriptors, fent literatura de la literatura, ens embarca en un viatge personalíssim, i sobretot íntim, per la ciutat més literaturitzada: Venècia. I ens la mostra totalment nua de literatura, és a dir... viva i per damunt de tot...pictòrica.

Aquests són els seus dos blogs: Café Arcadia i Crisis de papel. Un vos portarà a l'altre.

dijous, 26 d’agost del 2010

Ghirlandaio, al Thyssen

Al museu de la Tita, descansant.

Continuant amb l’anada a Madrid vaig visitar l’exposició que hi ha muntada al Thyssen a major glòria del quadre que tenen de Ghirlandaio i que subtitulen, ostentosament, y el Renacimiento en Florencia.
El retrat de Giovanna degli Albizzi Tornabuoni, és una peça icona de la col·lecció del museu i tota l’exposició gira al seu voltant. L’obra que es mostra no arriba a emocionar. Al final de l’exposició hi ha tot un estudi tècnic sobre l'obra (també hi és al web del museu) on expliquen, entre altres coses, la composició del retrat basant-se en l’aplicació de la secció àuria... però amb plantejaments erronis.
Una exposició que no hauria calgut fer-la sinó fos estiu, és a dir... de consum turístic, amb entrada, com sempre cara i piles de catàlegs sense vendre que hauran de reciclar.

dimarts, 24 d’agost del 2010

De les (re)lectures d'estiu

Autoretrat nocturn reflectit al vidre de la porta. Oli/tela.

L’estiu, amb els seus dies llargs i les vacances, sol ser propici per fer llargues lectures (sobre tot relectures). Entre aquestes lectures Cónsules de Sodoma, iniciada l'AVE de tornada de Madrid i acabada durant les plàcides hores d’una migdiada, que no és altra cosa que un recull d’entrevistes fetes fa més de quaranta anys a qui eren les “vaques sagrades” de la literatura americana: John Giorno, Christopher Isherwood, Allen Ginsberg, William Bourroughs, Tennessee Williams i Gore Vidal amb Roger Peyrefitte i Jean Genet de la francesa; tots ells homosexuals, diguem-ne militants. A la contraportada del llibre es pot llegir això: Aquesta antologia, brillantment titulada... per Jaime Gil de Biedma, reuneix una acuradíssima i ja mítica selecció d'entrevistes publicades entre 1973-78 per la revista californiana Gay Sunshine. Per les seves pàgines desfilen les afirmacions i les confessions d'una notable galeria d'autors i artistes que desenvoluparen un paper decisiu en els grans moviments socials dels anys seixanta i setanta. Acaba dient: mai, sense cap mena de dubte, homes tan cèlebres han parlat amb tanta llibertat i sinceritat de la seva vida i obra. 
De Gore Vidal he anotat el seu parer referint-se al declivi de les arts: les destrueixen des de dintre els mateixos que les practiquen. Música feta de silencis; fotos mal fetes que es posen dintre d’una capsa; escultures que canten; escriptura intercalada amb paraules elegides a l’atzar. aquesta és l’orientació actual de las arts.
Un, pensa, què deu opinar ara aquest senyor de les arts si en aquella època, quan ell era amb el seu grupet d’amics escandalitzadors (Andy Warhol inclòs) un dels dictadors artístics de Nova York, ja en pensava això?.

dissabte, 21 d’agost del 2010

Velázquez al Prado

La rama de baladre.

Quan vaig al Prado sembla que vagi de visita ja que solc anar a les sales de sempre a admirar els mateixos quadres. Als altres quadres, els dedico una ullada que alguns dies es converteix, per un motiu o altre, en una contemplació. Hi ha vegades que es produeix un descobriment, d’altres una confirmació.
El Prado, és un museu... difícil. Dic difícil en el sentit que no es pot entrar a visitar-lo per distreure’ns, per fer cultura com es pot fer, sense que això comporti menyspreu, en altres museus. La majoria de museus del món solen tenir peces mestres, no gaires, que al estar barrejades amb altres pintures, sobresurten i serveixen d’esquer, animant a l’espectador a continuar la seva visita sense... fatigar-lo mentre que al Prado això no passa. El museu atresora tantes obres mestres, i de tants mestres, que no ens permet ni un moment de descans. És clar que sobresurten Las meninas, però és que estem parlant de quelcom únic.
Les col•leccions de pintura del Prado difereixen de les dels altres museus en que no hi ha mitjanies, es miri on es miri i això fa que sigui un museu feixuc; feixuc i extraordinari.
Aquesta vegada tenia ganes de veure com estava la nova disposició per admirar Velázquez, sobretot la rotonda; com havien penjat els quadres ja que al web del museu explicaven les pautes seguides per mostrar d’una manera més entenedora la seva obra. Em va decebre la rotonda amb els quadres dels reis a cavall (no és el seu lloc), uns retrats de no se sap qui amb els reis pregant... com vaig trobar a faltar tota la cort de bufons, sobretot El niño de Vallecas, acompanyant Las meninas (Maribárbola i Nicolasito s’enyoren) que donaven un aire distès, com de pati de col·legi, ara, en canvi, la sala ha adquirit una solemnitat aliena a Las meninas i a Velázquez. La rendición de Breda, està forà de lloc a la nau central que li trenca el recorregut. La resta de sales, per temes, són molt agradables de visitar sobretot Las hilanderas.
Continuo pensant que Las meninas estan penjades massa altes, la seva perspectiva necessita un altre punt de vista més... natural per part de l’espectador.

dijous, 19 d’agost del 2010

Turner al Prado

Museu del Prado, Madrid. Exposició de Turner.

El Prado té una exposició dedicada a Turner. He anat a veure-la, tot i que ja sabia que podia trobar. Darrerament, les exposicions les presenten de manera didàctica, amb un fil conductor i moltes, massa vegades, aquest fil està ple de nusos que dificulten la lectura i descobreixen interessos museístics... espuris.
Turner, entra dins el grup de pintors que sense ser únics m’agrada. La seva pintura sempre està vorejant... l’aprenentatge; mai se’l veu segur ni contundent a no ser que treballi en obra petita que és on mostra tota la seva personalitat i... grandesa. Crec que el millor d’aquest pintor anglès són les seves aquarel·les, guaixos i tintes, fets sense por i seguint només els seus impuls del moment, del natural i sense pensar que estava fent una obra... definitiva i que per tant no seria jutjada. El seu problema va ser voler fer obra acabada i al gust del seu temps.
L’oli, no és el seu medi, no hi està còmode, se li resisteix tot i així els seus temes... onírics, atmosfèrics són els més aconseguits ja que tenen una desimboltura, una gestualitat i un empastament quasi bé abstracte (em recorda a Goya i les seves pintures negres). Sense cap mena de dubte Turner va ser un pintor abstracte, amb un gran domini de la taca que supleix la feblesa del seu dibuix.
La majoria dels quadres són temes... interpretats (quasi bé copiats) seguint el model dels mestres en una línia molt d’aprenentatge, d'estudi, que fa que la mostra acabi en una mena de joc, una mica pàrvul, de comparacions.
L’exposició és agradable de veure, sobretot a primera hora per evitar les aglomeracions, però un cop vista un té la sensació de que passat el temps, no en recordaré res, tret d'un Canaletto de la col·lecció de Joan Abelló (d’altra manera impossible de veure) i un quadre enfarinat (no devia ser el seu dia ni el dels experts al triar-lo), del més gran pintor anglès: Constable.

diumenge, 15 d’agost del 2010

El hilo de seda, Aliocha Coll

Del natural, llapis sépia/cartró.

Aliocha Coll en el seu llibre El hilo de seda, que tot i ser una novel·la no deixa de ser un assaig sobre el món de l’art, posa en boca dels seus protagonistes, quatre amics, i durant vuit vetllades diferents, reflexions, marcadament oníriques, sobre el dibuix, pintura, música, poesia, teatre, escultura i arquitectura. Entre els apunts que tinc he triat aquests dos.
"Como la escultura ningún arte es capaz de animar un objeto, su opacidad, y esos límites que son los suyos son también los de las otras artes por reciprocidad. ¿Quién, si no el escultor, puede hacer que una piedra tenga más vida que un mortal, que el pensamiento se aloje en el trozo de madera y que el bloque mineral sea un sujeto? El surtimiento de la interioridad expresiva de los cuerpos, ésa es la virtud de la escultura. Si animar lo inanimado es creación, entonces como el escultor ningún artista se acompaña y da tanta compañía con sus obras".
"En la obra de arte, la expresión tiene prelación sobre la comunicación, en el sentido de que no es ésta el criterio que permite juzgar la calidad artística de la obra aparecida, antes bien, la obra comunica por añadidura si el artista ha conseguido dar forma a la síntesis metáfisica, y sólo entonces... Esto explica el frecuente conflicto entre moda y arte y el hecho de que tantas obras de arte comuniquen a partir de generaciones futuras".

dimarts, 10 d’agost del 2010

Dialogar amb la natura

Pintant a l'Ampolla.

Com que aquests darrers dies no he fet altra cosa que pintar a "plain air" (com deien els impressionistes), no puc passar per alt el que això representa per mi. No és, com possiblement tothom cregui, intentar copiar, més o menys amb gràcia i encert el bocí de paisatge que ens ha atrapat l’atenció, ens ha agradat o simplement... hem considerat pictòric.
Posar-se davant un paisatge amb tot els estris no és ni més ni menys que buscar...companyia i iniciar un diàleg amb un racó de natura que intuïm comparteix la nostra manera de ser.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Miguel Espinosa

Ram d'amarylis (crinum moorei) del jardí de casa.

Segurament, perquè he llegit el llibre Mi padre de Juan Espinosa, de l’editorial Comares, he recordat els llibres del qui fou el seu pare: Miguel Espinosa, un escriptor murcià, inclassificable i com a tal únic i autèntic. Recordo com em va agradar Reflexiones sobre Norteámerica, que no és un assaig ni un llibre d’història però... que és quelcom més. Després, Escuela de mandarines i Tríbada però sobre tot Asklepios... límpid, transparent i colpidor.
Aquesta, és una de les moltes reflexions que d’Espinosa tinc anotades entre les pàgines dels seus llibres: Tot bon escriptor (ampliem-ho a tot bon artista) ha de ser aïllat, ja que tota obra d’art és un esdeveniment; i dic aïllat en el sentit que ha d’operar com únic, ignorant dels seus contemporanis.

dimecres, 4 d’agost del 2010

El fons i la forma

La Salute, aquarel·la/paper.

Amb els mestres ens sol passar una cosa curiosa i que a la llarga ens porta, cada cop més, a aquesta mena de tot si val tan buit i artificiós en que s’ha convertit qualsevol manifestació artística en aquests darrers anys (quasi bé un segle ja). Dels mestres, ens atrau la forma, la manera i com que aquesta és tan poderosa ens impedeix (desgraciadament, massa sovint) arribar al fons que, al cap i a la fi, és on hauríem d’arribar per poder-lo entendre, aprendre. Només després, com en un camí iniciàtic, sabrem com intentar ser un mateix.
Només quan arribem al fons podem començar amb la forma.

dilluns, 2 d’agost del 2010

De voler agradar a tothom

Figues de moro, aquarel·la/paper.

Aquest món de l’art és una mena de trampa, perillosa, pels artistes que no busquen altra cosa que voler agradar amb les seves obres. Aquesta frase no és altra cosa que una transliteració d’una màxima del filòsof Epictet, seguidor de les teories estoiques, i que hauríem de tenir sempre en compte.
Voler agradar a tothom amb les nostres obres no fa altra cosa que alimentar la nostra vanitat i arruïnar el criteri (fins a tal punt que fem cas de l’opinió de gent que... no en tenen), i converteix les possibles creacions amb... manufactures.