dissabte, 30 de gener del 2010

Trobar l'equilibri és la fita.

El port de l'Ametlla de Mar, aquarel·la/paper.

Llegit no recordo on que la senzillesa estètica és un producte últim de cultura refinada i que la ignorància és jactadora. Això em fa pensar amb Juan Ramón Jiménez que va fer de la senzillesa la seva màxima de vida i com és lògic la seva obra n’és el més clar exponent.
Senzill: l’aconseguit amb els menys elements, és a dir que no hi manqui ni sobri res; l’explícit en la seva justesa, i tot hi així tornant a JRJ hi descobrim que una obra pot ser senzilla i complicada alhora. Trobar l’equilibri és la fita.

diumenge, 24 de gener del 2010

Aquarel·la d'hivern.


Aquarel·la d'hivern.

Aquests darrers dies, aprofitant que els temps s’ha endolcit una mica, he estat pintant aquarel•les a la vora del riu. L’Ebre, a l’hivern té uns colors que mai em cansaria de pintar. Les ribes es mostren cendroses i els arbres i matisses, nus de fullam, deixen entreveure el paisatge interior. Els reflexes, a l’aigua, són tènues i a la solpostada amb els rajos de sol tamisats per un cel ennuvolat l’aigua llampurneja mansament.
Assegut a l’embarcador, deixo anar la vista seguint la cursa del riu fins que, als Estrets, sembla que s’acabi i és allí on el crepuscle retalla els tossals i més al fons el Montsià, deixant anar, entre boirines i transparències, rajos de llum cap a les hortes de Bítem.
L’ambient fred i que aquests dies el riu baixa crescut hi afegeix un punt platejat a una posta de sol que en altres circumstàncies seria or encès.
He compartit la posta de sol amb un pescador del poble que prestava mes atenció als meus pinzells que al sedal de la canya, ja que els peixos preferien saltar enmig del riu enlloc de picar l’ham.

dissabte, 23 de gener del 2010

Els nois d'història. Josep Mª Pou.


Els nois d'història amb els seu "profe", Josep Mª Pou.

Ahir, amb l’amiga Marga, varem anar al teatre a Tortosa on s’hi representava Els nois d’història que, segons Josep Mª Pou, director i protagonista, és una obra que parla sense complexes del plaer de ser culte i estar ben educat.La peça, entra dins de les típicament anglosaxones sobre l’educació, és a dir, el professor atípic, un xic estrafolari, que té bon rollo amb els alumnes, però que els seus mètodes són qüestionats per la resta i etc. etc. Si a més hi afegim els ingredients de certs temes com judaisme, homosexualitat, holocaust etc. etc. ja tenim el producte.
No solen agradar-me les peces angleses o americanes “traduïdes”, és a dir, que els actors vulguin fer-me creure que son anglesos o americans (conserven els noms originals) parlant-me en català (a cops, preferiria que adaptessin l’acció al país i que és posessin noms i cognoms autòctons i potser així l’obra, el que representen, seria més creïble). Tampoc és un assumpte d’idioma sinó d’actitud, de gestualitat, de pronúncia i de fraseig. Sempre surto del teatre amb la impressió que Mr. X o Mrs. són de l’eixample barceloní.
Els nois història no em va semblar una peça traduïda encara que el director, a estones, i la professora -massa vells ja per aprendre?- durant tota l’obra, semblaven sortits de El cor de la ciutat, ja que el treball dels demés actors i el protagonista van ser d’un rigor, i per tant d’una naturalitat tal, que un ja no sabia quan parlaven en català, francès o anglès.
Els alumnes, segons l’obra, van aprendre molt bé les lliçons d’història, però al meu parer han après molt millor les lliçons de teatre del seu director Josep Mª Pou i ahir el vespre, al Teatre Auditori Felip Pedrell, ens en van fer més de cinc cèntims als espectadors que abarrotàvem el teatre.

divendres, 22 de gener del 2010

El món de Marcel Proust.


Portada del llibre.

Fa una colla de dies que torno anar al voltant de Proust. Estic, un cop més, amb la dèria dels homenatges i amb tot el que això comporta. He tret de la lleixa el llibre Le monde de Proust, un volum amb fotografies de Paul Nadar on hi ha ”tout le monde” de l’època (Fauré, Debussy, Anatole France, Daudet, Mallarmé, Monet, Zola, Sarah Bernhardt) i que apart de la bellesa que emana de les fotos antigues hi ha tots els personatges que van donar vida a La recherche du temps perdu.
Poder posar físic, gràcies a unes fotografies bellíssimes que el pas del temps, amb la seva pàtina, no ha fet altra cosa que millorar-les, al baron de Charlus (Compte Robert de Montesquiou), a la duquesa de Guermantes (Comtesse Élisabeth Greffulhe), i la resta d’amics, amants i personatges que Proust va immortalitzar a la seva novel•la, és quelcom quasi bé impagable.

dimarts, 19 de gener del 2010

Sobre la lectura.


La lectura, oli/paper.

Aquestes passades festes i pel sant, com que els amics ja coneixen els meus gustos, no hi hagut cap sorpresa amb els regals i quan dic sorpresa vull dir res que no m’agradés o que a la curta hagués acabat comprant-me.
Entre els llibres d’enguany, que es barrejaran amb els que estic a mitges, hi ha els de Trapiello, el seu Troppo vero de 800 pàgines que ha estat el de capçalera durant unes quantes vesprades, ara que encara són tan llargues. Ni tuyo ni mío i Los baluartes, reculls dels seus articles del dominical de La Vanguardia per fer-ne una lectura més reposada. Alguns articles els recordaré, altres els descobriré i uns quans serà com llegir-los per primer cop perquè els gaudiré fora de la immediatesa i la vida efímera dels articles dels diaris, i Vidario (A propósito del Salón de los pasos perdidos), llibre commemoratiu que recull escrits sobre la seva monumental obra. De Zweig, Viatge al passat i Mendel el de los libros; Marcel Proust, Sobre la lectura i Robert L. Stevenson, En defensa de los ociosos ; són llibres de poques pàgines que es llegeixen en una asseguda però que el seu record perdura. Ja han passat a les prestatgeries Ante la pintura de Robert Walser. El catàleg de l'exposició de Maillol, amb els seus erudits articles o potser hauria de escriure assajos? que semblen una competició de saberuts, també ja anat cap a les lleixes de l’estudi juntament amb Picasso, amics catalans de joventut.
D’altres estan a mitges, com sol passar potser massa sovint, uns perquè se m’ennueguen i les altres per rellegir o per espicossar aquí o allà, sense ordre com Recuerdos de Egotismo d’Stendhal o Contra el arte y otras imposturas de Chantal Maillard i el magnífic catàleg de l'exposició de la National Gallery de Londres The Sacred made Real, sobre la pintura i l'escultura espanyola del 1600 al 1700.
I,"last but not least", la poesia, que sempre està per damunt de qualsevol espai que pugui allotjar un llibre. Crec que d’aquesta manera sempre hi ha un llibre miris on miris i a cops sembla que et cridin i és clar un cop a les mans, els obrim i llegim. Una estona, no gaire més -la poesia no vol quantitat-, dret buscant la llum que entra per una finestra o deixant-me els ulls en una penombra, rellegeixo aquell poema que tant m’agrada o en descobreixo un que havia passat per alt. Els mil años de poesía europea amb edició bilingüe de Francisco Rico on hi ha autèntiques descobertes que confirmen que cada edició és diferent i que en cada edició hi descobrim coses noves al mateix text. Les poesies completes de Ricardo Paseyro, la relectura de Jaime Gil de Biedma (ara que es parla d’ell gràcies o per culpa de la pel•lícula) i sempre... Juan Ramón Jiménez.

dilluns, 18 de gener del 2010

Damunt de tu només les flors.



El 15 de gener va fer 5 anys que va morir Victoria de los Ángeles. Aquests dies, potser una mica més que de costum he estat escoltant-la. La tan coneguda jota de Falla: Dicen que no nos queremos, el seu Lucero mío, dedicat al seu fill, i Damunt de tu només les flors de Mompou van sonar i em va portar records.
El setembre de 1993 Victoria va venir a cantar a Tortosa i X, amic i membre del grup de teatre, que estava a l’ajuntament em va demanar que fes el cartell. Em va portar unes fotos que li havia fet arribar el representant de Victoria però no em van agradar. La imatge que jo tenia de la soprano no era la que normalment sortia a les portades dels seus discs sinó la que li havia pintat el seu amic Ramón Gaya. Quina oportunitat tenia amb el cartell de poder homenatjar a dos creadors que admiro tant!
Victoria de los Ángeles quan va veure el cartell va reconèixer el retrat i va preguntar qui l’havia fet. Varem parlar de Gaya, de pintura, de la vida quan després del concert, acompanyada per la mezzo Alícia Nafé -que va voler que també li fes un cartell- ens va dedicar el seu temps, sobretot a Jim, que dos mesos més tard moria, animant-lo i encoratjant-lo.
Avui ser que tots dos són on tot és transparència.

diumenge, 17 de gener del 2010

Thomas Mann.



Tramonto des de San Giorgio, nota de color. Oli/fusta.

Durant les festes de Nadal he tingut temps per poder veure sense interrupcions la sèrie alemanya Els Mann que vaig comprar en DVD ja fa uns quants mesos. En tenia referències, però tampoc sóc dels que hi creu a cor ple amb les crítiques i vaig començar a veure-la amb reserves, tot hi així em va captivar no només per la plasticitat visual i de la manera que el director sap barrejar present i passat sinó pel ritme que li imprimeix, tot hi que al capítol final el perdi una mica.
Influenciat per l’eufòria Mann he tret de la llibreria, on hi estava muda i sense queixar-se (tal com vaig comprar-la li vaig posar), Carlota en Weimar en una traducció, ja són casualitats, de Francisco Ayala, mort no fa pas gaire als cent tres anys, crec.

diumenge, 10 de gener del 2010

Lucidesa i ceguera no són antònims.


Bodegó amb figues, oli/paper.

Vaig llegir i anotar aquesta frase i no recordo qui n’és l’autor ni a qui anava dirigida: Su lucidez es también ceguera para todo lo que no coincide con su manera de entender el arte. Una frase brillant i maliciosa, ambigua i buida però sobretot... errònia. La ceguera és quelcom físic i per tant no es pot barrejar amb la lucidesa perquè aquesta no pertany al món matèric sinó que forma part de... l’ànima. La ceguera és, per entendre’ns, una mancança, una carència i la lucidesa és un do.

dijous, 7 de gener del 2010

Murillo, recuperat.


Sant Salvador d'Horta i l'Inquisidor d'Aragó, Murillo.

Una bona ocasió per viatjar, encara, a Bilbao (del 19 d’octubre de 2009 fins el 17 de gener de 2010) i sinó a Sevilla (del 18 de febrer fins el 30 de maig de 2010) per admirar l’exposició que els museus de Belles Arts d’ambdues ciutats han organitzat dedicada a Murillo, un dels pocs pintors que pot seure a la taula amb Velázquez.
L’exposició El Joven Murillo mostra la producció primerenca del pintor sevillà i presenta més d’una quarantena d’obres, 25 d’elles procedents de col•leccions estrangeres de las que, a més a més, 16 de les obres són inèdites a Espanya i que pertanyen a l’etapa inicial de Murillo (Sevilla, 1617-1682), els anys que van des de 1640 fins 1655, concretament al període entre els seus 23 y 38 anys en els que Murillo es va formar com a pintor.
Entre els quadres que es mostren n'hi ha un que per la proximitat porto avui aquí. Es tracta de l’oli Sant Salvador d’Horta i l’Inquisidor d’Aragó, propietat del Museu Bonnat de Bayona, on narra un episodi de la vida del beat que visqué a Tortosa i a Horta de Sant Joan, on se’l venera. És una peça de dimensions considerables (178x190cm) on la figura del beat Salvador, de genolls, amb actitud humilíssima, s’enlaira per sobre de les demés figures del quadre amb una força pictòrica que em recorda el frare Francesc de La cuina dels àngels del Louvre.

dilluns, 4 de gener del 2010

Convidats d'honor, al MNAC.


Contemplant l'escultura del monestir de Santes Creus.

Per la tarda al MNAC, per veure l’exposició Convidats d’honor, mil anys d’art català. Un, primer hauria de saber que pretenien els organitzadors de l’exposició ja que després d’haver-la vist he sortit amb la sensació de mans buides. No sé per què però esperava quelcom més contundent i sobre tot amb un altre criteri. De totes maneres s’agraeix veure algunes peces “eclesiàstiques”: retaules, altars, capitells, maiestes, crists i miniats que formen part del anomenat espoli cultural.
Les terres de l’Ebre, minsament representades per un dibuix autoretrat (quans en queden encara per vendre?) de Gimeno. Casanova Estorach no té prou categoria? I Agustí Querol? I Julio Antonio? En canvi ens porten de la Catalunya nord Maillol, i agraïm poder veure la seva Mediterrània, escultura en marbre, que va fer per al seu mecenes Harry Kessler que varem trobar en falta a l’antològica de La Pedrera. On són Clarà i Llimona?
Tot i així, sempre reconforta poder admirar qualsevol cosa de Fortuny i si és El venedor de tapissos encara més; contemplar els nacrats (malgrat la mala conservació d’una obra) d’en Tapiró; La Lucrècia de Damià Campeny (tot i que al costat de la finestra del Palau de la Llotja de Mar és el seu lloc idoni per admirar-la), val una visita; una escultura, de mesura mitjana, que em recorda els esclaus de Michelangelo, del monestir de Santes Creus... i poca cosa més que... recordi.
Els pintors de la Barcelona burgesa Casas, Rusiñol, Mir etc. estaven ben mal representats (els galeristes que deixen els quadres quina bona picossada s’enduran).
Mentrestant anàvem baixant per les escales del Palau Nacional, vorejant la font (quina llàstima que no funcionin des que es fa fosc), comentàvem que l’exposició en lloc de tenir comissari artístic el que sembla que tingui és comissari polític.

diumenge, 3 de gener del 2010

Maillol a Barcelona.


El riu, al passeig de Gràcia.

Anada a Barcelona amb amics per visitar les exposicions que hi ha a La Pedrera i al MNAC. Pel matí, a La Pedrera per admirar l’antològica dedicada a Maillol. Davant l’entrada el bronze El riu ens dóna la benvinguda que entre els vianants i les grans cues que es formen de turistes, com ja sol ser habitual, per visitar la casa de Gaudí, la seva contemplació és quasi bé impossible. Recordo el primer cop que vaig poder admirar-la, l’estiu de 1976, amb tota tranquil•litat, al jardí del MOMA a Nova York.
Ja dintre la Pedrera, al pati, ens esperava La Muntanya (1937), monumental peça fosa amb plom. L’exposició és un recorregut per la vida de Maillol on hi podem veure les seves primeres pintures, esbossos, dibuixos, cartrons per tapisseries i les seves primeres obres en terracota, que em recorden les tanagres, amb un punt pàrvul, de modelatge d’aprenent al qual se li escapen les formes. Hi ha una gran diferència entre L’Acció encadenada sense braços (1905), personatge androgin, que és una barreja de Grècia, renaixement i barroc i Mediterrània (1905), obra d’una serenor i rotunditat, sense exhibicionisme, que ens deixa endevinar cap on anirà l’escultura de Maillol. Entre totes les petites terrisses que hi ha destaco La Dina (1937) que és la llavor, el germen de la seva obra més original, madura i aconseguida: El riu (1938-1943).
La noia ajaguda (1921), monumental, de formes poc aconseguides descansa al cel obert i la podem veure des d’un dels finestrals.
Realment aconseguit trobo el Retrat amb barret de Renoir (1907); m’agrada El ciclista (1908) obra feta per al seu admirador el col•leccionista Harry Kessler, comte alemany, mecenes seu i “secretament homosexual”. De la resta, m’agrada la Pomona (1910) la més resolta del conjunt de bronzes de dones dempeus, juntament amb La nimfa sense braços (1930).
Finalment, els boixos que feia per il•lustrar els llibres que publicava l’editorial del seu mecenes són molt més explícits i tenen un lirisme i una decisió que no tenen la resta d’apunts.
Un, surt de veure l’exposició amb la impressió de que la voluntat té més força que el talent.

divendres, 1 de gener del 2010

La ignorància i l'audàcia es donen la mà.


Bodegó d'estiu, oli/tela. Detall.

De Joubert, entre els molts dels seus aforismes amb els quals podem estar o no d’acord, per començar l’any, trio aquest que el translitero al món de la pintura: En pintura res no torna més imprudent i més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels pintors antics.