dimecres, 23 de setembre del 2009

El temps també pinta.


Bodegó amb prunes, oli/tela.

Algú digué que el temps, amb la seva pàtina, també pinta i no es va equivocar, però el temps només ajuda als mals pintors.
És per això que els pintors hem de procurar, dia rere dia, que la pintura guanyi en matisos i valors. Afermant-se en concepte i tècnica i sobretot... aprimant-se. Hem de tenir molt clar que en pintura, com gairebé quasi tot, menys és més. Poques pinzellades, ni una més, i si fos possible, les justes... menys una.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Sobre el color.

Aquest estiu treballant a l'estudi.

Si l’any 1835 data en la qual el químic George Field va publicar el seu tractar sobre el color Cromatografia (en 424 pàgines donava informació sobre les propietats dels colors i la utilització que n’havien fet i feien els artistes dels pigments), ja en advertia que l’ús i l’abús dels colors en l’art modern donaria per escriure un trist capítol, revelador d’una gran ignorància, i d’una indiferència encara major, que no hauria escrit en els temps actuals?.

El color, com la música, no es pot explicar amb paraules i només pot arribar als nostres sentits de manera directa, sense intermediaris. Tot hi que cada color te un nom aquest no li serveix de res. Aquest nom, en canvi, si que serveix per qualificar i nombrar el mineral, el vegetal o l’animal del qual s’extrau el... pigment.
El pigment es pot catalogar, numerar, etiquetar; té textures, olors, aparences i noms atractius i evocadors, en canvi el color és inabastable. El pigment te cos, el color... ànima.
Tot hi així el color te un llenguatge, l’ampra, en fa ús i aquest consisteix en quelcom tan senzill i alhora complex com aprendre a veure.

dimecres, 16 de setembre del 2009

D'aquells dies recordo...


Tortosa ha celebrat les seves festes patronals de la verge de la Cinta. Farà uns mesos, l'amic X va demanar-me que fes un tema per representar l'Arxiconfraria que presideix durant aquest any. Vaig anar uns quans dies al museu de la catedral per dibuixar i prendre apunts de la imatge de plata que tenen de la verge. A partir d'una dotzena d'esbossos i notes de color vaig fer el cartell que em va demanar.
D'aquells dies, recordo la llum que entrava pel gran finestral que dóna a la porta d'olivera que nofeia altra cosa que magnificar el silenci de l'estança. I la figura menuda de la verge, a contrallum, retallant-se amb la vidriera, mostrant el seu perfil gràvid; i les mans.
Les mans, que tenen la forma del batec del cor.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Un quadre no està mai acabat del tot.

Bodegó d'estiu, oli/paper
Ens coneixem des de fa un bon grapat d'anys i quan ens trobem, com els vells amics, reiniciem la conversa que vàrem deixar interrompuda. Avui, per mitjà del seu fill m'ha fet arribar uns escrits seus que ja coneixia de viva veu un dia que, després de trobar-nos a una exposició, fent petar la xerrada me'ls va recitar.
Em prenc la llibertat de penjar al blog aquests versos que crec que són l'essència d'una actitud i una forma d'entendre la vida, però sobretot crec que la reflecteixen de la manera més transparent.
.
Un quadre no està mai acabat del tot,
ni en un poema hi caben les paraules;
un mocador no eixuga totes les llàgrimes,
ni en una abraçada hi cap tot l'amor.
.
És la meva manera de donar-te les gràcies.

divendres, 11 de setembre del 2009

"Ríos de luna verde..."

L'Ebre, tardor. Aquarel·la
Aquestes nits de lluna, la vall del riu des de casa sembla ingràvida i l'aigua, en la seva quietud, agafa reflexes metàl·lics. Tot i que la memòria ja no és el que era en nits com aquestes recordo alguns versos de JRJ:
.
La luna llena pone sobre el mármol sombrío
su blanco terciopelo de nardos y jazmines...
Parece que en su rayo, como en un dulce río,
vienen, muertas, las flores de todos los jardines...

Juan Ramón Jiménez, és un dels poetes, possiblement perquè a la seva adolescència va pintar, que més empra un llenguatge colorístic. La seva poesia nombra tots els colors, és més sembla que per a ell poesia i color tinguin la mateixa ànima.

dimarts, 8 de setembre del 2009

"Venceréis, pero no convenceréis".

Miguel de Unamuno
Unamuno, home gens comprès i darrerament criticat per una colla de tontos sense identitat i algun altre bocamoll de ploma lletraferida, quan parlava d'Espanya i els seus polítics deia: los hunos y los otros.
Parafrasejant-lo, podríem dir que en el món de l'art el que hem de procurar, i sobretot aconseguir, és ser com ell va ser: decent sense haver de triar ni de posar-se al bàndol ni dels huns ni dels altres.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Tota obra filla de l'arravatament és pedestre.

Estudi de color, oli/cartró.
Per escriure poesia, sobretot amorosa, el pudor i el sentit del ridícul han de funcionar com a forma de lucidesa. Un poema no pot ser un ingenu desfogament sentimental, ha d'aspirar a quelcom més, cercar una veritat general, diu en una entrevista el poeta L. García Montero i acaba dient: per escriure un bon poema no n'hi ha prou amb sentiment, hem de despertar aquest sentiment als lectors.
Què dir de la pintura? Podem trasplantar aquestes opinions al món pictòric? Sense cap mena de dubte. El pintor no pot deixar-se mai arravatar ni pel sentiment ni per la tècnica ni pel tema... ni per les modes sinó que ha de cercar quelcom més, personal i general alhora, que faran que la seva obra sigui única.
Tota obra filla de l'arravatament és pedestre.

diumenge, 6 de setembre del 2009

La ignorància il·lustrada.

Solpostada amb Mont Caro al fons.
En un dominical o en un altre lloc vaig llegir sobre la importància d'educar la sensibilitat artística. El filòsof, com sol fer, ni afirmava ni negava i acabava fent la típica pregunta: Podem reconèixer verdader valor educatiu a l'art?.
Possiblement sí, però això no impedirà que hi hagi mala educació artística i sobretot que sota l'escut de l'art, l'exquisidesa, la sensibilitat, el bon gust s'hi amaguin altres intencions espúries.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Les arts i el comerç.

Exposició a l'Hospitalet.
Un dia, un amic pintor va ser convidat a fer una exposició a la Cambra de Comerç i em va demanar que li fes la presentació. Recordo que vaig acabar-la dient: Des de molt antic els pobles progressen quan el comerç i les arts caminen plegats. Al déu Mercuri li agradava la companyia de Minerva. De la mateixa manera que a Grècia, Hermes compartia amb Atenea.
Han passat uns quans anys, i aquí, a aquestes terres, el que vaig “deixar anar” com un desig a imitar, només s’ha quedat com un desig.

dimarts, 1 de setembre del 2009

El mercader de Venècia.

El "mercader" a Venècia. La Ca' D'Oro.
A la república de les arts, que és de tot menys república, sol passar quelcom semblant al que passa amb l’obra El mercader de Venècia de William Shakespeare. Shylock és, equivocadament, segons l’opinió del públic, el mercader. El mercader en canvi és l’heroi: Antonio, al qual, fins hi tot se li nega el protagonisme. Però la gent que, suposadament coneix, ha llegit o ha vist l’obra es nega a acceptar, quasi bé entossudiment no exempt de certa ignorància, que Shylock sigui només un prestamista i... l’eleva de categoria fent-lo mercader.
De totes maneres, en aquest nou repartiment de papers, hi ha també, un cert menyspreu, un cert rebuig cap a Shylock. Si és jueu ha de ser mercader i si és mercader no pot ser gaire bo.
Tot molt trist, tot molt arrelat.