dilluns, 31 d’agost del 2009

L'art de l'instant

Reflexes a l'Ebre.
L’ull polifèmic i ortopèdic de la càmera necessita l’ull de l’artista per poder captar el moment únic i irrepetible, instantani, màgic, que serà copsat i retingut per sempre d’una manera personal i el que és important, viva.
Tota la resta no és res més que manipulació, o per emprar una nova paraula: photoshop.

divendres, 28 d’agost del 2009

L'art de la fotografia.

Sta. Maria della Salutte, Venècia

Massa sovint, darrerament, quan visito alguna exposició de pintura tinc la impressió de veure una exposició de... fotografia. I la pintura no és fotografia; és una altra cosa. Ni més ni menys: diferent. Si la pintura és l’art de la creació la fotografia és l’art de la captació. I només poden confluir en els resultats quan aquests són autèntics, sinó no podríem parlar d’art.
Si en els seus inicis la fotografia bevia de les fonts pictòriques, ara dona la sensació que la pintura ha envaït el terreny de la fotografia. Un té la impressió que als quadres se’ls ha donat una composició, un enquadrament, fotogràfic, quan no, que han estat “copiats directament” d’una fotografia. I una fotografia és un instant mentre que una pintura és una successió d’instants. Per això, els resultats queden coixos, minsos i... mimètics.

dijous, 27 d’agost del 2009

Les ipomees.

Tarongerar a Aldover cobert per ipomees.
Passejant per baix a la via verda, un pot gaudir de l’horta d’Aldover. Els tarongerars, els que es conreen, solen mostrar la seva fulla fosca i llustrosa; alguns encara tenen el fruit per collir i estan il·luminats pel color de les taronges o mandarines. Els que estan abandonats la malesa se’ls menja i l’herbassar ho envaeix tot.
Pels vorals de la via hi creixen enfiladisses, sobretot ipomees. En alguns llocs els seu creixement és tan espectacular que ja ha cobert els tarongers. L'ipomea, ho entapissa tot i va creant formes capricioses, verdaderes escultures vegetals que animen i fan la caminada més distreta. El Puppy de Jeff Koons, al Guggenheim de Bilbao, estaria la mar de feliç entre la blavor de les ipomees.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Notes de paisatge.

Reflexes a l'Ebre, oli/fusta.
Les notes de paisatge, aquestes petites notes fetes a plain-air, hem de procurar ajustar-les al màxim però sense enfarfegar-les. El paisatge ha de ser vist, viscut i sentit in situ, que ens emocioni i després traslladar-lo a la tela procurant captar de primera impressió allò que només el pintor pot veure. Un cop a l’estudi, deixant que la tela reposi, com els pagesos d’aquestes terres deixen que tot s’assaoni, estudiar-la i procurar, si podem, arrodonir-la. Només així poden, després, convertir-se en obra acabada. I mirar, mirar i mirar perquè la mirada pinta més que un pinzell.

divendres, 21 d’agost del 2009

Ens passem la vida conreant la ceguesa.

De Velázquez, retolador i aigua.
De Hamlet tothom espera l’inici de l’acte 3r. A la 1ª escena hi ha el seu conegut monòleg que fa que qualsevol auditori deixi de respirar per una estona i que fins hi tot, és clar que exagero, fa que se’ns pari el cor.
Després, entra Ofèlia a escena i comencen els retrets mutus. Where’s your father ? On és el teu pare? li pregunta Hamlet. At home, my lord li contesta (a casa, senyor). I a continuació Hamlet li amolla la que per mi és una màxima que hauríem de seguir la majoria de la faràndula artística: Let the doors be shut upon him, that he may play the fool nowhere but in’s own house. (Doncs tanqueu-li les portes, perquè així només pugui fer l’imbècil a casa seva).

dijous, 20 d’agost del 2009

El color està en l'aire.

Detall, oli/tela.
La pintura figurativa, darrerament, cerca, obstinadament, una originalitat de pinzellada i de color, quan no de matèria. I la originalitat no es cerca, no es pot anar a trobar-la a un lloc o altre ans tot el contrari perquè és d’on venim, no on anem. L’originalitat és l’origen no la meta; origen real, autèntic que és tot el contrari de... novedós.
I el color? Quin entossudiment de buscar el color de les coses; les coses no tenen color en tot cas el reflecteixen. És en l’aire on es troba el color.

dijous, 13 d’agost del 2009

L'art és pura vivència

Pintant, des de l'embarcador de l'hotel.

Llegeixo Vida veneciana de William Dean Howells, un diplomàtic americà que quan tenia 24 anys va ser enviat de cònsol a Venècia i allí hi va romandre quatre anys (1861-1865). El pròleg és d’Henry James, amic seu i autor del llibre Italian Hours (en castellà Horas venecianas), on escriu sobre Venècia.
Al capítol primer, que ampra com exordi, ja s’intueix de la manera que el llibre anirà desenvolupant-se i un, se sent feliç d’encertar-la. L’autor, ens fa un símil com espectador d’una obra de teatre a la que va assistir des del prosceni, amb el que serà el seu llibre sobre Venècia. Des del seu particular punt de vista, des del prosceni, va poder veure no només al desenvolupament de l’obra, sinó tot el que ocorria darrera l’escenari i que malgrat veure “el costat més pobre del teatre veient la vulgaritat de les pintures i la irrealitat dels decorats...tot i veure la manipulació de la maquinaria, malgrat la seva inevitable turpitud, l’obra no va perdre ni una engruna del seu encant i que la va gaudir al màxim”.
L’autor, que possiblement havia llegit Stendhal, ens dóna un punt de vista molt més personal i íntim de tot el que, des del seu lloc privilegiat, Venècia li oferia.
“Al regne de la bellesa hi ha una democràcia perfecta i qualsevol cosa ens pot agradar tant com una altra encara que aquesta tingui un origen més baix o una composició més humil”. Una del les moltes frases del llibre que subscriuria.

dimarts, 11 d’agost del 2009

El teatre no es fa per contar coses sinó per canviar-les

Amb Juanito i Maria
Setmana distreta. Dimecres el matrimoni X, després de tants anys. Dijous, X amb la seva dona. X és pintor i cosa estranya, en aquestes terres, va per lliure; això vol dir que pinta, que treballa i que cerca honradament la seva parcel·la d’autenticitat. Possiblement, ja l’ha trobat perquè la seva conversa mesurada, pausada... calmada mig ho dóna a entendre. La seva dona, amb qui vaig coincidir uns anys a l’Escola d’Art de Tortosa, no va de res, ni d’artista consort i això encara s’agraeix més. Hem quedat per a veure’ns de nou un cop tornin de viatge.
Divendres al matí una altra visita, per fer petar la xerrada, del matrimoni X; ell és ceramista. Em van portar un collitó (un cistell) ple de verdures del seu hort, llustroses com ceràmiques envernissades, de faiança i figues que invitaven a pintar-les.
Ahir, van venir a passar el dia Juanito i Rosa amb la Maria. Tenien de passar el cap de setmana però un inoportú constipat de la Rosa ho va reduir al diumenge. Després de dinar varem picotejar El Rei Lear amb Ian McKellen, que Fernando va portar del seu viatge a Londres, per meravellar-nos de la dicció i la pronuncia; gaudir del autèntic paladeig del text.
Després, ja de peus a terra, varem estar llegint, assajant, buscant el to per intentar posar en peu L’informe per a una Acadèmia de Kafka que m’agradaria fer per finals d’any i així acomiadar amb els alumnes l’any Darwin.

dilluns, 10 d’agost del 2009

L'equilibri sempre, en tot.

Apunts del natural, llapis Conté
Llegint les Sàtires d’Horaci hi podem trobar sentencies com aquesta: Els necis, quan tracten d’evitar un vici, incorren en el vici contrari. Sense arribar a ser necis, en pintura per evitar l’ofici podem caure en el... desfici.
Saber mantenir l’equilibri és el que fa que una pintura, un poema, una composició, una interpretació despunti i adquireixi autonomia. En aquest cas hem d’admetre que el pintor, el poeta, el músic, l’actor tenen quelcom de funambulista; la seva línia creadora no ha de desviar-se, ni desequilibrar-se sinó seria una caiguda al buit, al no res.
N’hi ha que sempre treballen amb xarxa.

divendres, 7 d’agost del 2009

La pràctica no fa al mestre

Racó de l'estudi

Com més pinto més descobreixo com de difícil és pintar. També he arribat a entendre que el pas dels anys, en pintura o en poesia no ens fa més savis, possiblement al contrari. En aquestes diguem-ne disciplines no es compleix el vell adagi de que la pràctica fa al mestre. La majoria de vegades, quan més segurs estem del que fem resulta que és quan menys ho encertem. Allò que es diu ofici ens serveix de ben poc.
La poesia, sense que hagi de ser mística, ha de tenir certa, quan no total, elevació espiritual. El poeta tot i tocar de peus en terra ha de tenir elevació. La seva poesia ha de ser quelcom més que paraules expressant sentiments. El pintor, empastifi el que empastifi ha d’elevar-ho, ha d’alliberar-ho de l’esclavitud terrena perquè sinó la seva obra només serà anècdota. Els poetes, els pintors, els pocs, només leviten i quasi bé sempre ajudats per una cohort d’epígons i encensaris. Un pot levitar sense elevació perquè l’elevació no es mecànica ni artificial és... interna.

dijous, 6 d’agost del 2009

Sense ètica l'estètica només és ornamentació

L'escorxador de Tortosa, gouache.
Han vingut per passar la tarda-vespre junts. Després de quedar un munt de vegades i no poder. Tot i estar de vacances, X és una persona ocupada degut al càrrec que ocupa i ahir va trobar un buit i amb la seva dona van venir per departir i compartir. M’han portat un gouache que vaig pintar fa mil anys perquè el pogués fotografiar i penjar al blog. M’ha agradat tornar-lo a veure. Molts cops, massa, tornar a veure un quadre, una nota, un apunt que vaig fer fa anys em produeix una melangia...malsana, massa crítica i que hauria d’estalviar-me però no puc: el meu sentit crític surt al moment i em retrec no haver-ne sabut més a l’hora de resoldre un tema.
D’altres, m’agrada comprovar que amb la innocència de fa 30 o 40 anys la pintura està molt ben resolta i la tornaria a signar ara. Algunes d’elles m’agradaria recuperar-les per que em servissin de model: unes per com hauria de pintar ara, les altres per no fer-ho.
Potser degut, qui sap, a la vista del quadre que la conversa va girar pràcticament tot el vespre, sense nombrar-ho, a l’ètica i l’estètica en el món de l’art, de la interpretació i per capil·laritat a la crítica (entenent la crítica com la capacitat creadora per enriquir o millorar qualsevol creació).
Parlar d’ètica i estètica en art és recordar JRJ que sempre deia que l'una precedeix l’altra i que l’estètica sense ètica val ben poc.

Tortosa, de lluny

Tortosa des de la torre del Prior.
Tortosa no és una ciutat bonica. La bellesa no forma part dels seus encants, que en deu tenir. I és estrany perquè quasi bé totes les ciutats abraçades per rius tenen un encant especial. Però es que Tortosa no viu de cara al riu, sinó d’esquena; mai s’hi ha emmirallat a les aigües de l’Ebre, ans al contrari, les ha utilitzat com a clavegueram.
Tret d’algun racó, algun edifici la ciutat no té res que pugui recordar-se i si en tenia algun una mala gestió municipal o mala cura la desvirtuat per sempre més. Dull old town, així definia Tortosa la famosa Blue Guide americana fa uns quants anys.
Tot i així, a última hora de la tarda, durant les llargues tardes d’estiu, quan el sol ja ha vençut Mont Caro, anant per la carretera, un cop passada la torre d’en Corder hi ha una vista de Tortosa bellíssima.
A la solpostada de cert dies d’estiu la ciutat s’italianitza.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Actual i modern no haurien de ser sinònims

Les prunes, detall. Oli/tela

Joubert és un dels pensadors francesos que, juntament amb Montaigne, es pot llegir a tot hora, i fent cas al seu advertiment de que ell igual que Montaigne era home de pensament discontinuo, discontínuament. La seva lectura, apart de fer-nos pensar i reflexionar, ens anima i ens estimula. Edicions 62, en la seva edició de 2009 (més val tard que mai), ens l’ha fet més proper en la nostra llengua.
Avui, m’esperona un dels seus aforismes que com quasi bé tots els seus pensaments es poden extrapolar i que diu així: En literatura, res no torna més imprudent i més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels llibres antics.
Portant l’aigua al meu molí, aquest pensament el podem adaptar al món de la pintura i hi trobarem la resposta a tants despropòsits amb segell de modernitat.