dimarts, 30 de juny del 2009

L’amistat és una ocupació que t’omple tot el temps. T.Capote

El Delta, estudi de color. Aquarel·la
Mariola, des de la finestra del segon pis, amb les granges i la seua ferum en primer terme, he pintat aquest paisatge cíclic, horitzontal i lluminós que ja forma parta de la teva vida perquè cada cop que el miris, i no és pretensió, percebis que l’amistat i el record són vius com l’aigua que alimenta aquestes terres i que he emprat per pintar-te aquesta aquarel·la.
.
Hi ha pintors que quan pinten un retrat, un paisatge o una natura morta només persegueixen la versemblança del model, en canvi n`hi ha d'altres que sacrifiquen la versemblança per l'assoliment estètic on s'hi conjuminen la pinzellada, la composició i el color, tan unitàriament, que sembla que el model ha estat trasplantat al quadre i possiblement el model perdrà tot el seu valor que serà substituït per l’obra pictòrica. Com en una mena de transmigració.
També hi ha pintors que insisteixen massa en un quadre, en un color, en una cara fins que ho esguerren tot. Llavors del vertader quadre, només quedarà el record. L’autèntica pintura va tenir el seu moment i el pintor no va saber salvar-la i ara està sota una capa, més o menys gruixuda de matèria pictòrica que l’ofega. Només la mirada educada podrà descobrir la llum de la pinzellada primigènia.
.
Hipodàmics (quina paraula no?), com els traçats de les ciutats modernes, voldríem ser i en canvi, som caòtics com els carrerons, que ens fascinen, de les parts antigues de qualsevol ciutat o poble. Com més laberíntics més ens atrauen. Com més foscos, més lluminosos, com més vells més vida, com més amagats més coses hi descobrim.


divendres, 26 de juny del 2009

Matisse, al Thyssen, sense matissos

Aquarel.la i tinta (a l'estil de Matisse)

Havent sortit del Prado, me’n vaig anar al Thyssen on hi ha una exposició dedicada a Matisse. El museu mostra una sèrie d’obres realitzades entre els anys 1917-1941, o sigui els anys de Niça.
Matisse, tot i ser un pintor que m’agrada, no acaba de fer-me el pes. A la seva obra li manca consistència i sempre queda com esbossada. No està acabada ni...feta; és com un divertiment, un exercici manual, d’aprenentatge. Matisse, crec que encarna molt bé el tipus de pintor diletant que a més va tenir la sort de viure en una època de grans canvis artístics, on tot valia i que sobretot perseguia l’originalitat; la manera diferent de dir les coses, els llenguatges nous que trenquessin, sobretot, amb l’anomenada pintura d’acadèmia que a França era més que encotillada; era el que es coneix com pintura pompier.
Matisse, va obrir una nova finestra a la pintura i hi va fer entrar l’aire de la Provença, amb tot el que de souplesse i color pogués tenir i del que París en patia. La seva obra, per a mi, és molt il·lustrativa. I ho dic sense voler desmerèixer-lo.
La seva és una pintura sense esforç, una mica automàtica, com la poesia surrealista i amb una factura, una mica naif, d’adolescent, d’estudiant de secundària, però que té la gràcia de l’espontaneïtat, obviant la tècnica però emprant els coneixements de la teoria dels colors.

La visita a l’exposició, que va ser un passeig (no hi havia res que em cridés l’atenció com per apropar-me a algun quadre), em va fer rememorar les que he vist a l’estranger i en particular als Estats Units. Encara recordo la retrospectiva al Moma de Nova York, l’any 1992, on potser perquè era el primer cop que veia tants matissos junts, la meva joventut o la gran varietat d’obra penjada, que no em va desagradar veure en directe l’obra d’un dels gurús de la pintura moderna. En canvi, al Thyssen em va semblar tot poc consistent.

Quan he hagut de fer algun cartell, o quelcom que quedi graciós, moltes vegades recorro a pintar a la manera de... algun pintor. La dansa, vaig emprar-la per fer, fa uns 15 anys, un cartell de la Coordinadora de teatre de les Terres de l’Ebre i ahir vaig pintar-li un ventall a l’amiga Mònica imitant Matisse.

dijous, 25 de juny del 2009

Come fuggiste, o belle ore serene! G.Leopardi

Michele Marullo. Boticelli
La sala de pintura italiana, a la planta baixa, té un ambient arquitectònic una mica lúgubre que ni la bellesa de les obres poden apaivagar i ni tan sols dissimular. L’Anunciación de Fra Angelico, amb els seus blaus lluminosos (ai! el blavet de la roba), fa que oblidem la sordidesa de la sala. Tot el quadre respira lluminositat fins hi tot a la predel·la inferior, amb els diferents passatge de la vida de la verge, la llum n’és la protagonista absoluta.
Tintoretto, immens en el seu Lavatorio; Com immens també, tot i el petit format, El tránsito de la Virgen de Mantegna. Antonello de Messina i el seu Cristo sostenido por un ángel. Rafael, de qui em trobat a faltar la seva Sagrada Familia, en préstec a l’antològica que li dediquen a la seva ciutat nadiua. Andrea del Sarto, que cada dia m’agrada més; els nacrats de la túnica de Sant Mateu són, apart d’extraordinaris, d’un atrevit que ultrapassa el que ara definiríem com modern i...Botticelli. El seu tríptic, que formava part d’un conjunt de quatre peces on narra una història del Decameró, eren les peces del mestre italià, regal de Francesc Cambó, que podiem gaudir al museu. Ara, des de fa uns anys podem admirar un altre pintura, cedida per la filla de Cambó: el retrat de Michele Marullo Tarcaniota.
Sento una certa devoció pels retrats en petit format de qualsevol pintor del Renaixement, dels pintors holandesos i en especial de Hans Memling. Els caps masculins, tot i anar abillats, tocats i tonsurats a la moda de l’època queden, suggestivament, actuals; no passa així amb les dones que mostren uns rostres de faccions...antigues.
El retrat de Michelle Marullo, és d’una subtilesa que et fa dubtar de la tècnica. Els grisos del fons donen una profunditat que no fa altra cosa que accentuar el contrast amb el retratat, abillat i tocat de negre; tot i així, no hi ha duresa i la mirada melancòlica del home i la ganyota que la seva boca no dissimula, ens captiva i ens convida a pensar que, tot hi estar posant per ser retratat, ell continua amb les seves cabòries.
Per Tiziano, Guercino, Caracci, Veronés i la resta de pintors italians, els han habilitat unes sales al primer pis que en una propera vegada hi hauré de passejar-m’hi.

dimecres, 24 de juny del 2009

El Prado, encore

La visita continua i entro a la sala on hi ha els quadres de Juan Carreño de Miranda. Els dos retrats d’Eugenia Martínez Vallejo, vestida i nua, m’entendreixen. La nena, a qui motejaven “la Monstrua”, posa pel pintor en dos quadres, en un vestida i l’altre nua, per desig del rei Carles II. En tots dos la seva mirada trista em corprèn. La nena no pot amagar la seva pena de sentir-se objecte de burla i Carreño, ratllant les cimes de Velázquez, la retrata amb tota la tendresa i la... redimeix. El retrat on posa nua, el seu ullets enterbolits per les llàgrimes ens fan participar de la vergonya que sent al sentir-se vexada i violada en el seu pudor de xiqueta.
El retrat del Duque de Pastrana és un del meus favorits. Tot hi tenir influències del retrat holandès (fondo del quadre, col·locació del model, rigidesa) està influït per la pintura de Velázquez que l’humanitza. El duc malgrat que posa amb tots els atributs del seu rang: lacais, el cavall, la vestimenta amb la creu de Santiago, hi ha naturalitat. I mostra la bellesa de l’home que sent bell, no ho sap o no en fa ús.
Els retrat del rei (aquest si que té cara de tarat i no els seus bufons) i la reina mare, la mística Mariana, des de l’altre pany de paret penen les seves ànimes. El retrat Bufón con perro, amb el qual els experts (se saben ells) no es posen d’acord si és de Velázquez o Carreño, ens mira amb altivesa i sembla que se’n foti de tots.
Finalment, surto cap a la nau central. M’assec davant El sueño del patricio de Murillo i la meva mirada sempre va cap a la dona que està endormiscada. I passo una estona com si vetllés el seu son. Un passeig per la galeria, que depenent del dia té una llum diferent, em permet admirar Murillo i Ribera. Al fons hi ha Goya que aquest viatge he obviat (espero que no m’ho tingui en compte), i en trànsit passo per la sala de baix on hi ha l’escola italiana, abans de sortir al carrer.

dimarts, 23 de juny del 2009

Mimoses per les Menines

Mimoses per les Menines, oli
Una de les visites que sempre faig al Prado, de fet és casa seva, és a Velázquez. La sala oval és de visita obligada encara que sigui plena de turistes japonesos fent-hi fotos tot i la prohibició i les amonestacions dels guàrdies.
La mirada de Maribárbola, a qui trobo, dins de la seva deformació, d’una bellesa serena amb uns ulls vius que desprenen una alegria sense fingiment, sempre es troba amb la meva tot i que hi hagi una miríade d’espectadors davant. Després, tinc temps i espai (Las meninas s’enduen tot el protagonisme) de plantar-me davant del Calabacillas, que ajupit, somrient, agafant-se les mans ens mira, estràbicament, com desmanant-nos una mica d’atenció o una carícia. I aquest és el gest que em surt del cor i faria: agafar-li la cara amb les dos mans i acaronar-lo. Amb Francisco Lezcano, el nen de Vallecas, la conversa és de mirades. Tot i que el cap li pesa massa l’aguanta una mica cap enrere per poder mantenir la mirada alta. Una mirada d’uns ullets menuts i enfosos que somriuen, una mica enjogassat, convidant-nos a jugar a cartes i l’esforç fa que no pugui controlar la seva boca, que petita i molsuda sembla que deixi anar un fil de baba. Sebastián de Mora, assegut, és l'unic que posa; amb la mirada seriosa i escrutadora, sembla que faci esforços per mantenir el seu petit cos, una mica d’autòmat, en equilibri. I sembla dir-nos, ull! sóc nan però no idiota. I poc s’imagina ell que el pinzell del mestre va lliurar de l’estultícia i de la minusvalidesa a tota la cort de bufons, fent-los més persones si cap, d’aquella monarquia que l’únic que va tenir de bo va ser coincidir en el temps amb Velázquez.
A l’altre extrem de la sala la venerable madre Jerónima de la Fuente, amb la creu a la mà, que l’aguanta com qui aguanta un bastó per fotre una verdugada, ens guaita morruda i sorruda. Ni la visita, que està esperant, li canviarà l’humor, i és més, gira la vista, com ignorant-nos, amb un cert menyspreu.
Aquesta vegada la visita va continuar per les sales de Velàzquez, deixant anar la mirada. Depenent de l’estat d’ànim miro un quadre o altre; m’avanço unes passes o reculo, inclino el cap i faig ganyotes per acomodar-me bé les ulleres i poder enfocar. A vegades torno sobre les meves passes perquè tinc la sensació que m’he deixat de veure una part, un recó o un detall d’un quadre de l’altra sala. Uns dies deambulo per les sales, d'altres sembla que tingui pressa posseit per una mena de dèria... d'arribar tard a la cita.
Si l’esquena m’avisa, cerco un banc, dels pocs que hi ha i m’assec. Llavors deixo anar la mirada i suspiro. I el record dels qui estimo es magnifica i em fa sentir molt afortunat. Prenc alguns apunts; crec que és una manera de voler retenir el moment. I llavors la gent que una estona abans m'anguniava m'alegra perquè plegats gaudim i estimem El Prado.
Hi ha dies que m’agradaria canviar la distribució de les obres (uns cinquanta quadres de Velázquez donen per a molt) i, sobretot, penjaria Les menines quasi bé arran de terra, per poder-lo gaudir des del mateix punt de vista en que va ser pintat.

La mirada reposada. El Prado

El Prado ha prorrogat una exposició que té en préstec del museu de Ponce: La bella durmiente. Es tracta de pintura dels Prerafaelites anglesos que tret del quadre estrella de l’exposició (i amb reserves) la resta són obres d’alumnes treballadors. Són quadres treballats pinzellada a pinzellada, com qui construeix un puzzle, o broda o fa un treball de marqueteria. Pintar, és una altra cosa i clar, veure aquestes coses al Prado encara les empobreix més.
Toledo a l'alba, aquarel·la
Visita a la saleta on està penjat el quadre, deixat pel Louvre, de La Magdalena penitent. El quadre de La Tour és una de les peces estrella del museu francès. Recordo quan fa anys que la vaig veure per primer cop i em va sembla opaca, tot i el dramatisme que pugui donar-li un sol focus de llum i artificial. Ara, el pas del temps ha fet que, apart de continuar veient-la opaca, li trobi una qualitat de fusta. La dona, que està il·luminada per una llàntia, mostra una cara pensarosa, de trets delicats, però els braços i les cames tenen una qualitat... ortopèdica.
L’obra està acompanyada per cinc quadres més. Dos de La Tour, propietat del Prado: Ciego tocando la zanfonia, d’una qualitat extraordinària que no és d’estranyar que se’l confongués amb Zurbarán o amb Velázquez i San Jerónimo, obra que estava penjada en algun ministeri i que José Milicua, professor meu a la facultat, va descobrir no fa pas gaires anys.
El David i Goliat de Caravaggio, San Francisco sostenido por un ángel de Orazio Gentileschi i San Pedro liberado por un ángel de Guercino, per cert, amb un cap dorment a la part dreta del quadre, magnífic, són les obres que d’una manera més que digna, escorten a la convidada.
Toledo a l'alba, oli
Un petit passeig per les sales per trobar el quadre Vista y plano de Toledo del Greco que estarà una temporada al museu. Aquesta original vista de Toledo, personalíssima, mostra la ciutat des d’un dels "cigarrals" que l’envolten, amb el pont d’Alcántara i el meandre del riu a l’esquerra. A la dreta un jove, de mirada taciturna, mostra el plànol de la ciutat d’una minuciositat astoradora. Un cop allí, donar una mirada a les sales dedicades al Greco on hi ha penjats, uns trenta i pico de quadres. Un dia em deturo més amb algun, altres només hi dono una mirada de... recordatori.

dilluns, 22 de juny del 2009

Sorolla al Prado

De Sorolla, oli
Al Prado, aquest cop hi havia unes quantes coses per veure. L’antològica dedicada, per fi (diuen que és la definitiva) a Sorolla. Potser per al gran públic, aquest que darrerament omple museus, tant se li en foti si és o no la definitiva i per a la crème Sorolla tota la vida serà "fallero", formarà part de l’altra Espanya i seguiran negant-li el pa i la sal. El que sí és d’agrair és que el Prado li dediqui una antològica després de que ha obert les seves portes a altres pintors i fotògrafs, els quals no podien haver aspirat a més ni el Prado a menys. Però, els temps canvien i altres coses veurem.
No sé on he llegit que per fi el Reina Sofía l’ha admès a les seves col·leccions (serà perquè el seu nou director va estar de pràctiques a l’Hispanic Society i és valencià). Per què no ho van fer abans si tenien penjats, entre altres, a Mir, Nonell, Camarassa, Zuloaga. A Gutiérrez Solana, li van fer una antològica.

Apunt colorejat, paper
Sorolla al Prado hi llu magnífic. Una amplia selecció de quadres, fins arribar al centenar, ens mostra un pintor de raça, honrat i dotat. Alguns cops potser precipitat però tot hi així la seva pinzellada sempre trobava el to adequat. Fins els quadres que no estan acabats els hi manca res (no estan acabats però estan fets), perquè des de la primera pinzellada tot està al seu lloc i sense que es noti, un dibuix bastit, exacte i precís dóna corporeïtat a l’obra. Fins hi tot amb les seues obres més monocromes hi ha color i valors. Tot superajustat, tot al seu lloc.
L’exposició l’he fruit per partida doble, per retrobar-me amb vells coneguts i per poder admirar noves obres que desconeixia. Si tenim en comte que Sorolla va pintar uns 4000 quadres i va fer uns 8000 esbossos i dibuixos, el que coneixem d’ell és una ínfima part de tot el que va fer. Ell sol, podria donar per fer més de cent d’exposicions temàtiques ja que va conrear i practicar tots el temes i tècniques.
Un cop més, Bancaja ha sabut fer una bona tasca. Un catàleg dels que faran època (l’edició en tela ja estava exhaurida); la col·locació dels panells que va pintar per l’Hispanic Society impecable i la tasca dels seus empleats informant al públic lloable.

diumenge, 21 de juny del 2009

El Museu del Prado

Museu del Prado
Viatge a Madrid. L’AVE em permet fer-ho en un dia. Primera visita, El Prado. Abarrotat, com ja sol ser habitual. Com enyoro el silenci, la tranquil·litat i sobretot el respecte que es vivia al Prado fa uns anys. Ara tot són aldarulls i presses. Possiblement, és el preu que hem de pagar per viure en el que s’anomena la societat del benestar i de la cultura. Les hordes també han envaït els museus i ahir que a Madrid hi feia una calor sufocant el pantalons curts, les bermudes i les samarretes de tirants dominaven el paisatge interior del museu. Pot algú, vestit d’aquesta manera, entrar en un museu sense sentir que dóna la nota? Pot algú vestit així percebre el que El Prado ens ofereix? Cada dia tinc més clar que l’estètica i la ètica es donen la mà.
A la sala de Velázquez, s’entén l’oval, els cossos nus dels ferrers de la farga lluïen, potser més bells que mai, la seva sòbria masculinitat (la masculinitat si no és sòbria és exhibicionisme) contrastant amb la de una part del públic masculí que mostraven cames i braços. Per un moment em va semblar que els cinc ferrers estaven atònits, no per la sobtada aparició del déu Apol·lo, sinó per la fauna que donant-los l’esquena semblava admirar Les Menines i que rondant esmaperduda, la barbeta aixecada, intentava mirar per sobre dels demés, buscant, qui sap què. O potser preguntant-se què cony faig aquí dins?

El Prado és un museu generós; aquest és l’adjectiu que, a la meua manera de veure, més li escau. També n’hi ha d’altres que li van però crec que no el defineixen tant: sobri, auster, mesurat i sobretot, hauríem de dir que, sense enfarfec: res hi sobra. Tot en mesura podríem dir, però no. Poder gaudir de Velázquez, Goya, el Greco, Murillo, Ribera, Tiziano (per nombrar-ne uns quants) en mesura seria tenir uns quants quadres, però és que el museu en té moltes d’obres d’aquests creadors, sales plenes, i totes extraordinàries. I les mostra sense cap mena d’altivesa (que podria fer-ho) ni suficiència ni arrogància. Les mostra simplement. Amb naturalitat. Aquí ho teniu, És el que hi ha. I llògicament això ens corprèn i fa que visitant-lo ens sentíssim petits, però satisfets de la nostra petitesa. És per això, que a museus com El Prado un només hi pot entrar amb respecte perquè allí hi rau tot el que de bo pugui tenir la nostra cultura. I hem de sortir-hi, apart de una mica estamordits, agraïts.

dijous, 18 de juny del 2009

De pintor a pintor

Homenatge a Gimeno, oli
Moltes vegades X i jo, sense venir a compte, ens em trobat immersos en una conversa que es podria dir... pictòrica, o si més no fem repàs de com ens van les exposicions. Com ens van les ganes de pintar o de si treballem molt o poc. Parlem de que com funciona tal o qual galeria o de si hem vist l’exposició de la temporada. Si la conversa s’allarga parlem, potser, de com veiem el panorama pictòric a les Terres de l’Ebre i fins i tot, si ens animem, acabem opinant sobre tot el que de diví i humà té aquest món que en diuen de l’art.
D’aquestes converses sempre trec una cosa en clar: X és un home tranquil que té les coses molt clares i és coneixedor de les seves possibilitats i estima el seu ofici per damunt de tot. O el que és el mateix i dit amb altres paraules: un home que frueix i s’emociona fent el que fa.
Encara el recordo quan amb una afecció desmesurada, recent sortit de l’escola va tornar a Tortosa des d’on, ara sol, va començar un altre aprenentatge encara més difícil: ser ell, ser autèntic. Pintar a les Terres de l’Ebre sense la influència dels seus mestres. Anar despullant-se a poc a poc del que no era seu i anar vestint, també a poc a poc, la seva pintura, el seu art amb personalitat pròpia. I això no és una tasca fàcil. Només qui ha passat per un llarg aprenentatge acadèmic ho pot entendre. No és gens fàcil lliurar-nos de la poderosa i benefactora, i alhora llastrant, influència dels nostres mestres.
He dit que X estima el seu ofici. Si estigués parlant d’un altre pintor me’n guardaria molt i prou de dir ofici. Diria en tot cas passió o qualsevol altre eufemisme i sobretot, al pintor, l’anomenaria artista. Però dir que X té ofici és dir una veritat com un temple i sé que ell ho accepta sense interpretar-ho malament. Perquè tenir ofici, a part de dominar la tècnica, és estimar el que fem, posar-hi l’ànima, ser honrats.
Els qui hem triat la pintura figurativa per expressar-nos, ens hem sentit moltes vegades, i quasi sempre amb un to pejoratiu: té ofici. M’agradaria puntualitzar que la majoria dels que opinen això, mai han agafat un pinzell, ni saben el que és una valoració i creuen que el gris és el color burell o el marengo. És com una manera de dir-nos sí però no. De voler posar l’accent en que ara l’art pictòric va per altres camins o, si menys no, de dir només hi ha mans no hi ha cervell ni idees.
Els que pintem, no ho hem d’oblidar, i empro paraules d’un dels meus mestres, el poeta, crític i pintor Rafael Santos Torroella, pensem amb les mans.
En les èpoques actuals on tothom cerca l’ombra de les avantguardes i d’altres aixoplucs menys dignes és, al menys, xocant trobar algú que pinta com abans, es a dir com sempre, basant-se amb un ofici après a còpia d’escola i d’esforços. I no ho té gens fàcil qui tria aquest estil pictòric per poder expressar les seves idees, el seu sentiment, desenvolupar el seu jo.
A la república de les Arts, contràriament al que hom pot pensar, hi regne una aferrissada dictadura avalada, patrocinada i alimentada per la progressia militant. Pels defensors del concepte, dels qui literaturitzen la pintura i confonen literatura amb retòrica.
No es jutja amb la mateixa vara els diferents estils pictòrics. Mentrestant uns gaudeixen de màniga ampla, els que ens dediquem a la anomenada pintura figurativa (aquí també hi ha un error de concepte emprant aquest nom), rebem tot tipus de menyspreu i en un país com el nostre on encara sembla que estem en plena síndrome franquista, hi ha descervellats que tracen una línia divisòria, políticament correcta o no, segons el que un pinti. I el que és més indignant i humiliant és fer elucubracions sobre les capacitats intel·lectuals del pintor. L’estultícia d’alguns mitjans de comunicació fent d’altaveus del diletant de torn fan la resta.
El món de les idees sortosament sempre està en ebullició, mal aniríem sinó, però en el món de la creació plàstica es necessita quelcom més que idees. No n’hi ha prou amb el concepte i molt menys amb les intencions i si l’infern està empedrat de bones intencions imagineu-vos on deuen estar les dolentes.
“La idea per la idea ja no és suficient, allò material i tangible és imprescindible”, diu el pintor de Xerta i catedràtic Pere Falcó, amic i professor meu.
El que necessita el món de la pintura és ofici per poder portar els conceptes i les idees a bon port. Per materialitzar-les i, un cop encarnades, servir d’aliment per concebre noves idees i aquestes, en una cadena, engendrar noves obres. Els “ismes” tan de moda ja no s’aguanten i si algun agosarat intenta fer-ho podria ser que necessites Déu i ajuda per poder-ho aconseguir.
Em ve al cap un artista, escultor, habitual en els mitjans de comunicació i molt agafat a la mamella nacionalista que solia posar títols molt demòcrates i patriòtics a les seves obres. Si algú gosava criticar-li l’obra, ell pel seu compte titllava al crític de carca i estúpid per no entendre el seu llenguatge plàstic i de passada també li deia feixista. Matava dos pardals d’un tret. Bé, com deia, aquest “creador” es lligava la mà dreta i intentava dibuixar amb l’esquerra perquè així el seu “ofici”, la seva tècnica, no anés pel davant de la seva idea. Ja que ell era “creador” d’idees.
Amb això volem dir que un quadre, una pintura, en definitiva només pot ser considerada com a tal quan té entitat, quan en ella si conjuminen en perfecta harmonia tècnica i concepte. Que un no sobresurti a l’altre. Que el concepte, la intenció no ens vulgui emmascarar la ineptitud, ni que la tècnica encotilli o ofegui el sentiment, l’ànima de l’obra. Aquesta és l’autèntica tasca.
El pintor Ramón Gaya en un dels seus poemes dedicat a la pintura ens diu:

Pintura no es hacer, es sacrificio,
es quitar, desnudar; y trozo a trozo,
el alma irá acudiendo sin trabajo.

dimecres, 17 de juny del 2009

No és el mateix mirar que veure

Homenatge a Andrea del Sarto, oli
En una de les pàgines del llibre que he acabat de llegir, l’autor cita un poeta ucraïnès que opina sobre pintura i diu que a diferència de la música, que ha estat creada per a gent sense llar, la pintura és l’art dels sedentaris que es complauen en la contemplació de la terra natal. Després, salva als bodegons, i no a tots, dient coses com aquestes: "Els bodegons deixen al descobert la indiferència total i absoluta de les coses, el seu cinisme i la seva manca de patriotisme provincià". Com exemple cita Morandi i acaba dient que els seus gerros són fràgils, esvelts i plens d’aire.
Aquesta opinió serveix a l’autor del llibre per divagar sobre Morandi i un gerro blau que va comprar al museu a Bolonia, i la façana del Palau d’Accursio que és una merda en comparació a una humil botella morandiana que hi havia per terra, davant del palau, abandonada (pobra botella), enmig d’un desguàs d’aigües estancades (no entenc com no se la va endur cap a casa en lloc de comprar una reproducció de museu) i que tot això, sense saber-ho, va afectar el seu estat d’ànim, el seu esperit, la seva ... diletància.
Un, està acostumat a llegir i oir quantitat d’opinions sobre qualsevol quadre o tema pintat, però tot i així encara m’estranyo al llegir-ne algunes. Dels gerros, botelles i pots dels bodegons de Morandi s’ha dit quasi bé tot però que siguin fràgils, esvelts i plens d’aire... possiblement, aquesta opinió disgustaria al pintor.
Certa literatura practica l’art d’enteranyinar la transparència.

dimarts, 16 de juny del 2009

Els artistes actuals han aconseguit convertir les seves limitacions en art


Estic llegint els llibres que vaig comprar el darrer viatge a Madrid. Un d’ells, és d’un artista que parla de la seva experiència pictòrica i a qui el Reina Sofia li va muntat una exposició en el nou espai construït pel arquitecte Jean Nouvel; a les primeres pàgines ja m’està avorrint de llegir tantes obvietats. És clar que aquestes obvietats són típiques dels artistes de la seva corda i que paraula més, paraula menys semblen dites sempre per la mateixa boca. Exemple primer: "Hastiado del ambiente gris y mortecino de (aquí poseu-hi la ciutat on vivia l’artista), y de la mediocridad de la atmósfera cultural que se respiraba en España, decidí irme a París". I així de mil maneres semblants. Quina sort tenien aquests artistes de poder marxar de la dictadura amb tanta facilitat, dictadura a la qual les seues famílies donaven suport, i fotre el camp a l’estranger amb la butxaca plena a culturitzar-se, després tornar i ser antifranquistes.
Exemple segon: parlant de la seva obra diu: "He procurado, al contrario del Cristo de Velázquez, convulsionar una imagen y cargarla con un viento de protesta". I això, sona com un avís: no us atreviu a criticar-me ja que si ho feu us esteu carregant a Velázquez. Aquesta tècnica solen utilitzar-la molt els nous directors de teatre, d’òpera i altres artistes dedicats a fer, i de pas fer-se, homenatges.
Tinc la certesa de que no acabaré de llegir aquest llibre.

dilluns, 8 de juny del 2009

Contando los colores a la noche

Les tapereres de la timba que dóna a la carretera ja estan florides. Mostren les seues flors, com si fossin un plomall, amb irisacions liles que d’aquí a no res es convertiran en tàperes. Fa bonic veure-les penjant amb la seu taca de verd bronzí, ornant la paret de la timba, alimentant-se, possiblement, només de l’aire, de la brisa humida del riu. La seues flors li donen un punt lumínic que ens atrau la mirada com la llum d’una bombeta atrau una falena. És impossible passar per la vora i no alçar la vista per dedicar-hi un esguard i acaronar la seva florida cabellera.
La Pepa, quan venia de visita des d’Andalusia, em portava tàperes que ella mateixa posava en vinagre. Recordo, que la darrera vegada que va venir, ja molt malalta, quan li vaig preguntar que què tal es trobava, i com havia passat la nit, em va contestar: "ya ves Manel, hijo, contando los colores a la noche". Ni Lorca ho supera.

Homenatge a Murillo, oli
Si haguéssim de definir, amb un sol adjectiu, tot l’art que es manufactura en els darrers anys i que no parem de veure a les exposicions subvencionades, antològiques, fires, dominicals i revistes especialitzades, possiblement seria aquest: panòptic.
Per contrarestar-ho, alguns museus i fundacions presenten exposicions d’artistes i obres que no haurien d’haver sortit (com sempre hi ha excepcions), d’on estaven: boudoirs, cases poc ventilades i golfes.

diumenge, 7 de juny del 2009

La ceguesa conreada

Quae fuerant vitia, mores sunt”. Els vicis d’altres temps són els costums d’avui, deia Sèneca.

El parvulari pictòric o artístic d’aquestes terres està inactiu. Té gossera. Cap exposició, cap happening, cap presentació: res de res. Té a veure la crisi amb tanta inactivitat?

La gossera artística s’ha buscat el mecenatge estatal.

Un, a mesura que passen els anys, se n’adona que la majoria de gent del món de la faràndula artística, ja no es dediquen a la seva tasca sinó que s’han buscat una altra sinecura, una mena de simonia artística, que alguns porten fins a límits inimaginables, d’autèntica pràctica de funambulisme. Formen part del que anomeno la ceguesa conreada.

Resulta que els bojos dirigeixen als cecs, llegim a El Rei Lear, quanta actualitat té aquesta frase. I els cecs, feliços, conreant la seva ceguesa.

Aquest sindicat d’artistes, com tots els sindicalistes, són amants de les congregacions, ja que així poden controlar-se i veure qui s’endu més propines de tots i perquè. Encara que tenen un caràcter marcadament individualista, quina paradoxa!, volen junts, i els moixons que volen en bandada són els que pitjor canten, però fan soroll.

El mecenatge, ja sigui municipal, autonòmic o estatal arriba fins a límits insospitables. Els més afortunats tenen mecenatges europeus. El mecenatge eclesiàstic, abans tan preuat, està de baixa. Qui vol avui en dia indulgències plenàries quan està de moda el laïcisme i altres exotismes?

És al nostre interior, on tot és permès, on tot és ocult, on hem que tenir les coses clares i a la vista.

Es necessiten més esforços i talent per moure’s en la ignorància que no pas en el coneixement.

Tenir talent, darrerament ja no val, hem de tenir també el permís vostre. No és així amics meus?

dissabte, 6 de juny del 2009

La simplicitat sol ser fruit d'un procés complicat.

La lectura a l'atri i l'Ebre, olis
Tarda de música. Bach. Des del prestatge he rebut l’avís. Glenn Gould amb les seves dues versions de les Variacions Goldberg ha guanyat la partida a Maria Joâo Pires amb les seves sonates de Mozart. Possiblement, quan disposi de més temps farem una audició ininterrompuda.
Sense cap mena de dubte, les ànimes lliures coincideixen en...grandària i en la seva manera de fer-nos-la propera, entenedora i enganyadorament fàcil. Només per això hauríem d’estar, en vida, en deute per la seva generositat.
També coincideixen, possiblement la creació ho comporta, en la manera de expressar-ho, de dir-ho amb paraules i possiblement, també és una manera de dir-nos, que tot hi haver nascut amb un do, el que fan no és fruit ni del do, ni de la casualitat, ni de l’arravatament ni de la sort sinó de la constància, l’esforç, l’estudi i la dedicació. Com no, també és una manera de dir-nos que res ha estat fàcil per a ells, però un cop aconseguit el seu repte, ens en fan partícips de la manera més senzilla i entenedora.
No ho traduiré perquè crec que s’entén prou bé; és una frase de Gould: "The purpose of art is not the release of a momentary ejection of adrenaline but rather a gradual, lifelong construction of state of wonder and serenity".
J.R. Jiménez ens deia una cosa semblant: "Aunque soy puro instinto, busco someterlo a la reflexión. Lo espontáneo sometido a lo consciente". No hi ha cap mèrit quan es naix així, deia, en canvi, la seva dona, Zenobia Camprubí, potser per ratificar el que ja intuíem: l’art només és vàlid si és la projecció d’una ètica.
El que diferencia als creadors dels artistes és que pels creadors el més important és donar més per menys i que no es noti l'esforç. Als artistes els interessa tot el contrari.

dimecres, 3 de juny del 2009

Escriure és un acte d’amor. Sinó només és lletra. J.Cocteau

La carta amb un ram de mimoses, oli/tela
Aquesta tarda, en plena hora de la migdiada, m’han trucat per telèfon. No explicaré el que m’han demanat, però sempre sol ser qualsevol cosa que necessiten urgent i ...de franc. Els qui truquen no solen tenir cap mena de relació ni amb mi ni amb res del que jo faig, que encara és pitjor. A casa, sempre hem observat que hi ha certes hores durant les quals no s’ha de trucar, però és clar, a casa estem fets a l’antiga. Ara, és pràcticament normal que la gent et truqui a primeres hores del matí, mentre estàs a taula, durant la migdiada, quan començar a fer calor i a l’estiu, i a partir de certes hores a la nit. Si no contestes no et deixen el missatge ja que, solen dir, no els agrada parlar amb una màquina, volen resposta immediata i quan els hi rota.
Abans, la gent escrivia cartes i esperava la resposta. Abans, és clar, quan Correus era una entitat seriosa i les cartes arribaven dintre d’un temps prudencial. La carta no molestava, podíem llegir-la quan volguéssim i no violava la nostra intimitat. El telèfon en canvi, s’entremet impúdicament en el nostre quefer diari i ens demana atenció instantània. El telèfon ens ha creat addicció i, el que és més trist, ens a fet a tots una mica més maleducats.

dimarts, 2 de juny del 2009

El temps, que tot el que et dóna et pren. Giordano Bruno

El cementiri d’Aldover, que aquí en diuen Calvari, té una construcció senzilla que vist des del poble queda en un monticle. S'hi accedeix en ziga-zaga, un cop traspassada una porta de ferro, seguint un camí costerut i protegit per murs de pedra, abans encalcinats, i puntejats per la sòbria verticalitat dels xiprers. A dalt de tot, hi ha una petita ermita coronada per una campana. El conjunt, vist des de la vora del riu és d’una senzillesa que només les coses de poble, fetes amb respecte i d’autoria comuna, solen tenir. Tampoc ha perdut la seva bellesa malgrat el pont de la carretera, força mal traçat i poc respectuós amb l’entorn.

L’he pintat moltes vegades aquest cementiri i des de diferents punts de vista i sobre tot a diferents hores de llum. A certes hores del crepuscle, quan la llum retalla l’ermita i les plomes dels xiprers pinten de color i transparències els blanc murs que el delimiten, és quan el conjunt comença a deixar de ser terrenal i s’eleva. Si la solpostada senyala vent, amb els núvols esfilagarsant-se, llavors la visió ja és d’un altre món i només cal esperar a que tot el conjunt blavegi i llavors els murs i els xiprers adquireixen la mateixa tonalitat, la mateixa textura, mentre el cel s’inflama i retalla la silueta. Grècia, llavors, sembla trasplantada al poble. Recordo que al primer quadre que vaig pintar del cementiri hi vaig escriure aquesta frase: Evocació amorosa i llunyana de Grècia.
Ara, la silueta del cementiri està alterada. Al costat de l’ermitori hi creixia un pi que, a mi particularment no m’agradava, trencava amb la seva forma i color l’harmonia del conjunt, però al cap i a la fi allí creixia i poc a poc s’anava apoderant de la façana emblanquinada de l’ermitori i el seu verd i la seva forma van començar a devenir familiars. Un dia, vaig adonar-me que el pi, de capçada prou considerable, perdia el seu color i s’esmortia. Vaig pensar que la sequera l’estava matant com ja estava fent amb molts arbres dels voltants. I em va saber greu.

No fa pas gaire em vaig assabentar que la mort del pi no va ser deguda a la sequera sinó a una mà que el va coronar per desabar-lo perquè, segons diuen, amb les seues arrels aixecava els fonaments de l’ermitori. Durant un temps la seva silueta arrodonida, seca i terrosa li va donar un aspecte lúgubre i trist a tot el recinte, cosa que abans mai, i sent un cementiri, havia tingut.