dijous, 31 de juliol de 2014

Els tomàquets del pare


Com ja sol ser habitual per aquestes dates, porto al blog al pare i la seua collita de tomàquets que, tot i ser una mica tardanes i haver tingut alguns entrebancs quan les va plantar, estan madurant d'una manera exhuberant.
La merla, enguany es porta força bé i no les sol espicossar com solia fer, això vol dir que durant la collita no perdran les amistats.

dimecres, 30 de juliol de 2014

L'escultor tortosí Agustí Querol

Durant un dels viatges a Madrid vaig anar a visitar el Panteón de Hombres Ilustres, visita que no sé per quins motius sempre anava postergant, ja que tenia ganes de veure el Mausoleu del polític conservador Antonio Cànovas del Castillo (1828-1897) que fou President del consell de ministres i  varies vegades ministre, obra de l’escultor tortosí Agustí Querol.
Com que ahir l’entrada al blog tractava de l’exposició d’escultors de les terres de l’Ebre he cregut oportú dedicar aquesta entrada a l’escultor nascut a Tortosa i portar una de les seves obres més coneguda, on l’artista hi va posar, possiblement, tot el seu sentiment a l'haver de esculpir el mausoleu de la persona que més l’havia ajudat en la seua carrera artística, com a darrer tribut d’agraïment i amistat.

dimarts, 29 de juliol de 2014

Escultors de l'Ebre


El proppassat diumenge va finalitzar una exposició, comissariada per Nùria Gil, al Palau Oliver de Boteller dedicada als escultors ebrencs dels darrers dos segles. Durant un mes s’ha pogut admirar un recull de peces que sota el títol Llavor ebrenca al Palau, patrimoni escultòric dels segles XIX i XX, presentava obra dels escultors d’aquestes terres.
L’exposició, sense aportar obres cabdals, és gratificant de veure i està presentada amb dignitat, a més a més la sala dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de les Terres de l’Ebre, tan ben condicionada, fa que la visita sigui plaent.  
Obres dels germans Cerveto, Soriano Montagut, del malaurat Julio Antonio, de Folia, Subirat, Costa Baqué, Brull, del gran Agustí Querol ens fan viatjar per un món escultòric ja totalment periclitat i sobretot menyspreat per una modernitat mal entesa que els ha tingut condemnats a un ostracisme gens merescut.
S’agraeix poder contemplar, sense aldarulls de gent i amb silenci, l’obra d’uns artistes honestos, treballadors i sobretot hàbils i destres, coneixedors del seu ofici i també, i això encara és més d’agrair de les seues limitacions. Entre tots ells sobresurten, com no, Julio Antonio del qual es poden admirar uns conjunts d’esbossos de la Poesia, Venus mediterrània, el Mausoleu Lemonier, el bust de Condesita de Gracia y del Recuerdo… i Agustí Querol el gran tortosí desconegut. Bustos en bronze, terracota i marbre, digníssim el de Madame Curie, ens en fan cinc cèntims de qui va ser l’escultor que va endur-se tots el premis i va omplir el món de monuments.

Una llàstima que aquesta mostra no s’hagi fet durant el curs escolar perquè així els alumnes dels nostres instituts i escoles haurien tingut l’oportunitat d’apropar-s’hi i conèixer escultors de les nostres contrades i que no solen estar als llibres.

diumenge, 27 de juliol de 2014

El color del mar. Sorolla


Al CaixaForum de Barcelona, tot el que queda d’estiu, s’hi pot admirar l’exposició de Sorolla El color del mar. Podríem dir, a mena d’acudit, que aquesta és una exposició idònia per visitar en aquests mesos calorosos ja que la visió del mar i el seu gaudi sembla que vagi associat a èpoques estivals; el cert és que aquesta mostra, temàtica, ens permet un cop més admirar l’obra d’un artista que va pintar com ningú el mar, fent-lo un “leit-motiv" de la seua obra, de manera tan viva i personal que els seus paisatges marins van passar de ser tema a ser estil.
Amb fons del museu Sorolla de Madrid, el Carmen Thyssen de Màlaga i col·leccions particulars s’ha muntat aquesta mostra dividida en tres seccions, que més o menys coincideixen en períodes de producció. El que sí es fa palesa és la manera en què l’artista pintava segons on era: lògicament un home com Sorolla tan enamorat del natural no podia interpretar de la mateixa manera el paisatge marítim o la llum de València, les Illes o el Cantàbric.
Des de la nota de color al quadre acabat podem admirar, no només la destresa (tan grollerament criticada per alguns) del pintor sinó la seua sensibilitat, estat d’ànim i fins i tot l’instint a l’hora de triar un motiu.
L’exposició, com ja comença a ser habitual, té una part didàctica adreçada especialment als infants on intenta fer més entenedora la tasca de l’artista i la seua manera de treballar i interpretar els colors, sobretot els sempre canviants, vius i en moviment del mar.



diumenge, 13 de juliol de 2014

El Greco & la pintura moderna


Anada a Madrid, aprofitant les vacances, per gaudir de l’exposició que hi ha al Prado dedicada a El Greco. Després d’haver admirat les de Toledo tocava venir a veure aquesta.
El Greco & la pintura moderna és, al meu parer, una de les exposicions més aconseguides que mai ha presentat el museu del Prado. Exposició de una gran complexitat on d’una manera didàctica submergeix l’espectador en el subjectiu món de l’art de la mà d’un dels pintors més incomprès, i que, després d’uns segles d’ostracisme, ressorgeix gràcies a noves mirades i interpretacions de generacions d’artistes que sense tants prejudicis veuen en la seua obra un nou camí a recórrer i que els obria noves maneres d’expressar-se. Sense cap mena de dubtes, la visita a Espanya de l’escriptor i crític Théophile Gautier al 1840 va tenir molt a veure. Pocs artistes, de totes les tendències, van poder-se resistir a ignorar al pintor toledà fins hi tot que alguns d’ells tota la seua obra gira al seu voltant. El Prado i Toledo van convertir-se en llocs de pelegrinatge de tota la modernitat pictòrica i aquesta exposició ens ho recorda i n’és una bona mostra. 
Si les exposicions de l’any Greco de Toledo, repartides per totes la ciutat, eren una nova mirada a l’obra del pintor, la major part d’elles al lloc pel qual van ser concebudes i pintades, arribades de totes les parts del món per festejar aquest esdeveniment, l’exposició del Prado és un repàs a tota la pintura a partir del segle XIX, la major part plenament influenciada pel Greco.
Tenint en compte que a Toledo podíem admirar més de cent obres, el Prado es conforma amb una vintena i poc més per mostrar-nos el bo i millor del pintor i el mestratge que exercí en pràcticament tots els pintors un cop Manet va posar el Prado, després de la seua visita el 1865, en el circuit cultural francès, que al cap i a la fi és dir al centre del món.
Com no podia ser d’altre manera l’exposició s’obre amb Manet, pintor enamorat del museu del Prado i en definitiva de la pintura espanyola que tant el va influenciar posteriorment i per continuar amb una altre francès, ens trobem amb Cézanne que, a partir de reproduccions no va parar de interpretar al Greco. I darrere d’ells tota la modernitat va venir a les fonts del Prado i de Toledo. Modigliani, Derain, Delaunay, Kokoschka, Schiele, Beckmann, Chagall, Soutine, Giacometti, Bacon… són la part europea d’aquesta exposició. Rivera, Orozco, Matta, Benton i Pollock, realment obsessionat per la pintura del Greco, la part americana.
Picasso és l’artista més representat; és notòria l’atracció que el pintor malagueny tenia pel Greco però no va ser l’únic ni el primer, però si que va ser el que més profit en va treure. Fortuny, Rusiñol, amb la seua processó laica pels carrers de Sitges amb el grecos comprats a París i el posterior monument dedicat al pintor, Sorolla, Madrazo i en gran manera Zuloaga, admirador incondicional del Greco, de qui posseïa varies obres, entre elles La visió de sant Joan i Saura.
Obres que vaig enyorar a l’exposició del Museo de Santa Cruz les he trobat aquest cop al Prado: La visió de sant Joan del Metropolitan de Nova York, autèntica icona i gènesis de la pintura cubista comparteix protagonisme amb Laocoont, de la National Gallery de Washington col·locats de manera estratègica a l’exposició, sota la gran lluerna del nou edifici de Moneo, com si estiguessin en una àgora.
Fray Hortensio Félix de Paravicino aquest cop ens espera assegut, mirada viva i com si ens volgués donar entendre quelcom que no li és permés. I la composició del quadre que ens reafirma amb el que va dir R. Gaya del Greco: “¿pintor místico? si es sensualidad y lujuria", no només el llibre apuntalat al seu engonal, sinó tota la composició de línies i color hi convergeixen. Què sabia el pintor i ens ho volia fer saber? 
Poques vegades, en una exposició, he vist un diàleg tan intens i tan directe i alhora tan harmònic entre pintors de diferents èpoques, estils i maneres d’entendre la pintura. Fins i tot el Greco en surt beneficiat i se’ns mostra com només els clàssics poden fer-ho: nou, actual i límpid.



dissabte, 17 de maig de 2014

El Greco 2


A primera hora del matí arribàvem a l’estació de Toledo on ens recollia un amic en cotxe per portar-nos, sense perdre temps, al Museo de Santa Cruz. Teníem reservada l’entrada i volíem ser-hi tan aviat com s’obrís per evitar, fins on ens fos possible, les aglomeracions.
No anàvem errats i vam poder gaudir de l’exposició amb tranquil·litat, tot i ser 1r de maig i trobar la ciutat bullint de turistes.
Un cop dins, el daurat dels murs, la música, la gran sala que ens acollirà amb un sostres espectaculars fan que tota aquesta escenografia ens corprengui i ens submergeixi 400 anys enrere. Ens dóna la benvinguda, com no, el quadre Vista y Plano de Toledo, obra delicada i quasi transparent on el color de la sarga juga amb els colors de l’oli i… comença l’experiència. Obres de primera època com el Tríptic de Mòdena, La curació del cec (Parma) i l’Expulsió dels mercaders (Washington) ens mostren un Greco incipient però que ja apuntava per on aniria la seua obra i sobretot l’admiració que sentia per Tintoretto. Els retrats d’aquella època ho palesen: el retrat de Pompeo Leoni (col·lecció particular, Ginebra) i el retrat de ‘home amb estris d’escritura que alguns identifiquen amb l’arquitecte Paladi (Museu de Copenhague).
La dama de l’armini, que ens mira amb altivesa, de tant natural no pot amagar que és guenya i possiblement és per això que la trobem tan bella. I no faria altra cosa que anar nomenant quadres i més quadres que em mostraven un Greco diferent sense deixar de ser ell.
El Sant Sebastià de la catedral de Palencia, el drapejat en blaus i liles de la Magdalena, de bellesa andrògina (Budapest): és un picasso avant la lettre. Del museu de Montreal han portat el retrat del Cavaller de la casa de Leiva, preciós, de mirada viva i cara rosada tant diferent als lívids retrats masculins, segell indiscutible del Greco.
Del Metropolitan ha vingut el Cardenal Niño de Guevara de mirada feréstec i  posat autoritari. La troballa del frare Trinitari de Kansas, de rostre gairebé esbossat, m’ha fet enyorar Fray Hortensio Félix de Paravicino del Museu de Boston. El Sant Llorenç de Montforte de Lemos i la seua casulla, quasi bé escultòrica i de qualitats tàctils
La vista de Toledo del Metropolitan que ens mostra una ciutat de cristall, de verds primaverals sota un cel tempestuós i ennegrit que sembla il·luminada per l’espetec d’un llamp, vista que es repeteix a la Immaculada Concepción de la capella de Isabel de OValle, reconstruïda en una de les sales, on hi destaca un primer terme amb unes assutzenes i peònies, que sorprenen per la seua naturalitat en un quadre on tot és d’una teatralitat exagerada.
El Sant Martí de Washington, de figura adolescent, compartint la seua capa amb el pidolaire em fa pensar amb els amics de Xerta.
L’exposició continua amb el tondo d’Illescas, la Nativitat, el Cavaller de la mà al pit, d’esguard displicent, ens contempla,  acostumat a ser admirat, sembla sentir-se a gust de nou a Toledo, El Concert dels ángels (Grécia) i l’Anunciació (Banc Santander), quadre tallat en dues parts i ara reunits, l’Adoració dels pastors, la Crucifixió del Louvre i la de Sevilla, el Baptisme de Crist del palau Barberini i tota la col·lecció d’apòstols omplen la planta en creu del museu i fan que el temps passi sense que ens adonem que en 15 minuts tenim hora per visitar la capella de San José.
Anem al claustre on hi descansem una estona i després sortim al carrer per gaudir de l’ambient festiu i assolellat de la ciutat i ens dirigim cap el proper “espai Greco”. 

dissabte, 10 de maig de 2014

El Greco

El passat pont del 1r de maig va ser la data idònia per anar a Toledo a gaudir de la que possiblement sigui la darrera gran exposició dedicada a El Greco que pugui veure en vida i a més a més a la ciutat que el va acollir i on va crear la seua personalíssima obra, un cop alliberat de les influencies nadiues i italianes.
L’exposició commemora el IV centenari de la mort del pintor i amb el títol de EL GRIEGO DE TOLEDO, pintor de lo visible y lo invisible, tota la ciutat celebra l’efemèride. 
No vull pas aquí descobrir la bellesa d’una de les ciutats amb més encant i personalitat de la vella Europa, però si que vull remarcar com de senzilla i modesta pot arribar a ser la seua bellesa, com tot hi ser plena a caramull de gent un no s’hi sent aclaparat i s’hi pot passejar, carreró amunt, carreró avall, descobrint i redescobrint indrets. Vagarejant i deixant que la poca memòria de la que ja gaudim reverdeixi i notem com ens porta a un altre estat, gens físic, però tan real i tangible. Zocodover, el manuscrit… comença la vida  
En aquesta ciutat recollida, discreta i acollidora que dialoga sense escarafalls amb el paisatge i la natura que la circumda, un sempre hi havia sentit molt propera i viva l’empremta del seu fill foraster, de l’home que sense ser-ne nadiu i fins i tot sentint-se estranger, va saber penetrar en el seu nucli, exclusiu i clos i ningú com ell ens la va saber mostrar, redimint-la, pintant-la, agosaradament, amb la seua manera de veure i ens va ensenyar a tothom una altra manera de percebre la vida.
Viatjar a Toledo era no només per rondar pels seus carrerons, visitar les sinagogues, pintar les vores del riu o gaudir la placidesa dels seus “cigarrales", el viatge a Toledo sempre solia estar motivat per poder admirar, al seu lloc part de l’obra de El Greco, ja que la col·lecció que del pintor hi ha al Prado sempre m’havia deixat, tot i la seua qualitat, una mica fora de lloc: les parets del museu no són, per entendre’ns, el seu lloc natural per poder ser admirades.   
S’han establert per tota la ciutat els que anomenen espais Greco, llocs on hi han obres del pintor i que el visitant pot anar sense angoixar-se gaire, entre passeig i passeig, mentre admira la severa arquitectura de la ciutat. Cinc són els indrets on hi ha obra del pintor que continua al lloc pel qual va ser pintada i que no cal dir l’impressió que produeix poder-ho admirar. Esglésies, convents, sagristies i hospitals mostren la seua riquesa d’una manera única on el sentit religiós, el paganisme i el turisme cultural s’uneixen en una mena de comunió mística.
És al Museu de Santa Cruz on hi ha el gran festí de Doménico Theotocópuli. Obres arribades de tot arreu es tornen a trobar al lloc on van ser concebudes i on s’hi mostren, en quatre espais diferenciats, amb recolliment. Més d’una setantena de quadres de totes les èpoques que donen una visió com mai abans s’havia fet del pintor.

divendres, 18 d’abril de 2014

Iris germànica


Aprofitant les vacances de Pasqua entro al blog ja que darrerament el tenia més que oblidat. Hi penjo aquesta foto amb els iris en plena floració i tal com pertoca, fent honor a la Setmana Santa, el color lila ho acoloreix pràcticament tot. Les mates de margalides, el lilà, la salvia llueixen també aquest color fent que el jardí sigui gairebé monocromàtic.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Ametller florit


No tot han de ser lamentacions i si fem cas al clàssic, la queixa comporta descrèdit. Malgrat el morrut roig, la mosca negra, el cotonet i altres plagues; tot i que el vent aquests dies no ha parat de bufar com si estigués desesmat, els ametllers, desafiant-ho tot, ja anuncien la propera primavera.
El de casa, més mandrós que mai, encara només mostra uns tímids botons però el del veí, que està a la vora del camí, envoltat d’oliveres, mostra aquesta espectacular floridissa, sedosa, translúcida i tremolosa com si fossin ales de papallones. 

diumenge, 26 de gener de 2014

Entrevista 2006


Avui, remenant pels calaixos m'he trobat aquesta relíquia i l'hem penjada a YouTube per compartir-la amb vosaltres.

diumenge, 19 de gener de 2014

Adéu a les palmeres


Una de les raons per les quals em vaig instal·lar a les Terres de l’Ebre va ser el seu paisatge. El seu cromatisme alimentat per l’Ebre no pot deixar indiferent a ningú i menys a un pintor recent sortir de l’escola i que volia pintar del natural. La verdor dels horts, els tarongerars envoltats de xiprers, la planícia del delta puntejada per aubes i palmeres, les ufanes vores del riu, les obagues i les masies envoltades d’hortets, autèntiques peces de land art rural i de subsistència, amb els seus fruiters i la palmera donen una personalitat única a aquestes terres.
D’un parrell d’anys ençà i agreujant-se l’estiu passat de manera especial aquest paisatge ha començat a canviar: una invasió d’escarabats morruts està acabant amb les palmeres.
Per la zona d’Aldover entristeix veure com els majestuosos plomalls perden la seua altivesa i en un tres i no res s’assequen deixant l’estípit calb, com si d’un mànec d’escombra vella es tractés.
De continuar així, en poc temps, el personalíssim paisatge d’aquests indrets on la palmera  hi regnava desplegant el seu verd i lluent para-sol desapareixerà. Fa uns anys la mosca negra que no deixa pintar, ni tapat ni untat, els llargs crepuscles estiuencs a la vora del riu; ara el morrut roig devorador de paisatges… sembla que aquestes terres estiguin fóra de la mà de Déu.
Porto aquí al blog la fotografia d’un lloc que he pintat sovint i que, primer per una mala gestió i després per una pèssima restauració, tant plena d’afegits que fan mal a la vista, han devaluat i ara, com una mena de rúbrica macabra, el fotut  escarabat egipci hi posa la seua cagarada.

diumenge, 5 de gener de 2014

Casanova Estorach


Continuant a la Casa Gran un no pot deixar de comentar el quadre de Casanova Estorach que ja fa uns quants anys es va instal·lar al primer pis i es veu pujant per les escales. La tela, de dimensions considerables presenta arrues i algunes parts està poc tensada cosa que augmenta les lluentors dificultant la contemplació. No és gens agradable mirar un quadre tenint que anar avant i enrere, torçant el cap intentant buscar un punt de vista que no enlluerni sense poder-ne tenir una visió de conjunt degut als reflexos produïts per una mala il·luminació, per estar el quadre mal penjat i que algunes parts la tela presentin laxitud.
La zona on hi ha tots el nobles amb cara estorada costa de veure degut a les lluentors del vernís i és un llàstima ja que és allí, on crec que el pintor ha aconseguit el millor de l’obra. Casanova és un mestre de la figura però la peça sobre-dimensionada fa que l’artista sembli no estar còmode amb figures que superen la mesura natural, la figura de Carles Vè la veig desproporcionada, com també la del gos, en canvi els nobles em semblen més propers i els seus caps arrenglerats em porten records “grequians" i el seu Enterrament del senyor d’Orgaz
Cada cop que vaig a veure aquest quadre, íntimament, desitjo i espero trobar-lo millor penjat i il·luminat però veig que no. La gent que cada dia es mou pel seu voltant, deu ser el costum, ja deuen passar sense mirar-lo o ja s’han habituat a veure les lluentors i les bosses de la tela, però seria desitjable que algú perdés uns minuts contemplant-l´ho i se n’adonaria que amb molt poc esforç el quadre lluiria com cal per major satisfacció de tothom.

dissabte, 4 de gener de 2014

La senyora d'Abària. Francesc Masriera


Aquests dies de Nadal en no tenir obligacions un es por dedicar a qualsevol cosa, sense planificació, i a totes posant-hi el mateix interès, gaudint-les amb igual fruïció. Un matí, després de vagarejar pel mercat de Tortosa vam anar a l’ajuntament per poder contemplar el retrat que el pintor barceloní Francesc Masriera va pintar a Clotilde d’Abària i Fortuny i que ha estat donat per la besnéta de la retratada Maria Lluïsa Oliveda Puig.
D’aquesta donació me’n vaig assabentar gràcies, com no, a la informació que l’amic Conrad Duran publica puntualment a les revistes que edita, dedicant-li la portada i pàgina interior del número 24 de Lo gratuït.
L’obra penjada al primer pis del consistori es pot admirar des de diferents angles i amb bona llum natural mercès a la claraboia, cosa que no passa amb l’excel·lent i gran quadre de Casanova Estorach, Carles Vè recull el pinzell de Ticià que s’albira pujant les escales. 
Un funcionari molt amable quan ja sortíem ens va encendre els llums dels retrats pintats per Casanova Estorach del germà i cunyada de Francesc Masriera que hi ha a cada pany de paret del baixant de les escales perquè els poguéssim contemplar millor.
Era estudiant de Belles Arts i recordo que la mare d’una companya de l’escola, es guanyava la vida com a copista, estava fent una còpia del quadre pintat per Masriera titulat L’hivern i que està al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Dia rere dia anava veient com avançava la còpia i sobretot admirava com pintava el maniguet on una jove d’aspecte candorós hi amagava les mans. Aquest va ser el primer cop que vaig tenir contacte amb l’obra de Masriera.
Ara, podem gaudir a Tortosa d’un retrat de considerables dimensions de qui va ser la senyora Abària on ens sorprendrà el detallisme i el gust del pintor per reflectir la moda de l’època, amb nacrats i tornassolats, matisats per una llum que realça la figura femenina i deixa en penombra un interior amb un paravent de laca xinesa, un gerro de porcellana amb un gran ram de liles que hom s’endevina que perfumen la silenciosa estança on hi podríem escoltar el fru-fru de la seda al més lleu moviment de la senyora. Però sobretot, hi podem apreciar la influència dels pintors Marià Fortuny i Federico de Madrazo.

divendres, 27 de desembre de 2013

Solpostada renaixentista


Estava llegint i de cop l'habitació s'ha omplert de colors càlids. Per la finestra les muntanyes darrera Bítem i el barri de Santa Rosa irradiaven el color d'un celatge encès. He deixat la lectura i des la terrassa del jardí amb el mòbil he fet unes quantes fotos i us en faig cinc cèntims. Aquest vespre tots els colors del Renaixement s'han donat cita en la solpostada. 

dimecres, 25 de desembre de 2013

Bon Nadal


Enguany us vull felicitar les festes entre fogons. Heu-me aquí preparant el típic dinar de Nadal: escudella i carn d'olla i per suposat sopa de galets. Ja està quasi bé a punt per poder espatufar-nos-ho tots tres, però abans hem volgut fer aquesta fotografia per penjar-la al blog.
Bon Nadal a tothom!

diumenge, 15 de desembre de 2013

Camille Pissarro


CaixaForum de Barcelona presenta l’exposició de Camille Pissarro que em vaig perdre quan va ser presentada durant tot l’estiu al Thyssen de Madrid. La mostra exhibeix gairebé una setantena d’olis d’un pintor que va ser molt respectat per tota la “troupe" impressionista. Un home senzill, molt admirat i ajudat per Monet, grans amics, segons es desprèn de les cartes i el diari que va escriure: Los años de Giverny. Correspondencia, publicats per l’editorial Turner.   
Pissarro, tot hi haver estat un dels fundadors del moviment impressionista continuava sent el pintor que ajuda a omplir el currículum de les exposicions dedicades a l’art francès que va revolucionar la pintura al segle XIX. Una mena de pintor teloner dels grans noms de la pintura impressionista. I de fet així solia valorar-lo. Quasi bé sempre trobava que els seus quadres eren el d’una persona aplicada que pinzellada rere pinzellada anava fent. Una mica fins aquí arribo. Amb quadres immadurs, resolts amb un modus operandi poc elaborat. Igual barrejava pinzell, que espàtula; temes resolts quasi bé puntillistes com d’altres on la taca ho domina tot; quadres sense unitat ni pictòrica ni estilística, sense primers termes i celatges empastifats. Tot això quan li veia algun dels seus paisatges i que empitjorava quan hi afegia alguna figura, que solia trobar anecdòtica en aquell context de verdura. El rebuig augmentava quan pintava retrats o alguna “nature morte". Aquesta era, tret d’algunes excepcions, la impressió que sempre vaig tenir de Pissarro. I si, a més a més, el comparava amb Sisley, tant subtil i mesurat, ja la cosa es complicava més.
Em feia falta poder contemplar una mostra conjunta de la seva obra per redimir-lo i gaudir amb joia d’un pintor que no només el movia el sentiment sinó que també l’empenyia el mer gust de pintar pel seu propi plaer. Pinto el que m’agrada, el que em motiva i de la manera que em surt, sense artificis ni trucs… pictòrics. 
Possiblement, també em mancava madurar, aprendre a veure l’obra d’un pintor que no ens enlluerna al primer cop d’ull i que la seua estètica difereix tant dels qui ens han estat imposats per les modes, els gustos o… la política museística. 
A l’entrada de les sales, hi ha un panell de benvinguda on s’hi llegeix com Paul Cézanne va definir-lo: humil i colossal, i no es tracta de cap exageració.
Aquest proppassat dissabte al CaixaForum de Barcelona vaig “descobrir” un pintor que no havia valorat com es mereix.

L'Expoli. El Greco



Un dels quadres que sempre m’ha agradat del Greco és l’Expoli. Aquesta obra que atresora la sagristia de la catedral de Toledo es pot ara admirar al Prado que l’exhibeix en una sala explicant els detalls de la seva restauració. L’obra tornarà a Toledo, lloc on normalment s’exposa, de cara a la commemoració del 400 aniversari de la mort del pintor i que se celebrarà amb una gran exposició.
Toledo, ciutat que mereix ser visitada uns quants cops a la vida, oferirà les exposicions El Greco. Arte y oficio i El griego de Toledo que permetrà admirar, un cop més, a aquests pintor inclassificable que per diferents avatars de la vida, després de rondar per tota Itàlia, va fer cap a la ciutat espanyola on hi va desenvolupar de manera torrencial, havent-se de barallar amb els gustos imperants, la seva manera personalíssima de ser i de pintar. 

diumenge, 8 de desembre de 2013

El luxe de pintar per a mi


Tafanejant el catàleg de l’exposició Macchiaioli, realismo impresionista en Italia no puc per menys llegir la pàgina, quina manera de ser gasius, dedicada a Fortuny on la crítica no para d’insistir que els pintors italians i el reusenc van beure de les mateixes fonts i van trobar solucions molt semblants en les seves recerques pictòriques, remarcant que pintaven formats marcadament rectangulars, sobre fusta, i que pintaven plain air.
Em crida l’atenció l’encapçalament de l’escrit. Es tracta d’un paràgraf d’una carta que Marià Fortuny va escriure al baró Davilier el 9 d’octubre de 1874: (…) només per permetre'm el luxe de pintar per a mi: en això consisteix la verdadera pintura.

dissabte, 7 de desembre de 2013

El pare fa 93 anys


Avui és l'aniversari del pare: 93 anys. Porto al blog aquesta foto acabada de fer on estem "espatofant-nos" un bocí de pastís de poma per berenar.
Com que diu que té de tot no volia cap regal, però li hem comprat unes plantofes perquè vagi ven còmode i amb els peus calents.

divendres, 6 de desembre de 2013

Macchiaioli a la Fundación MAPFRE


Una de les exposicions que vaig veure a Madrid va ser la que la Fundación MAPFRE allotjava a la seva seu de Recoletos dedicada als pintors italians, que radicats a Florència i sota l’empara del crític i mecenes Diego Martelli, van iniciar la recerca d’un nou art, radicalment oposat a la pintura acadèmica i practicant amb delectança, avançant-se als impressionistes, la pintura a l’aire lliure.
Aquest grup d’artistes anomenats macchiaioli, apel·latiu netament despectiu amb el que van ser titllats i coneguts, compartien el mateixos ideals pictòrics que polítics, participant activament en les guerres de la independència italiana i promovent campanyes per la seva unitat.
L’exposició que es presenta amb el títol Macchiaioli, realismo impresionista en Italia mostra l’obra d’aquest moviment artístic que es deixa veure amb certa complaença i molta benevolència. Poques de les peces exposades ens cridaria l’atenció pels seus valors pictòrics. Els quadres exposats en conjunt adquireixen el valor històric i com a tal s’han de veure, jutjar-los i respectar-los. 
Recordo, fa anys, haver vist obres d’alguns d’aquests artistes que em van agradar pel seu format petit, com si es tractés de notes de color, allargassat, quasi panoràmic, pintats sobre fusta i diria que sense imprimació que copsaven de manera gairebé plana una llum càlida, quasi bé daurada, projectant grans ombres que donaven a entendre l’hora del dia en que van estar pintats. Molts temes amb figures amb un tractament estàtic i el color aplicat de manera llum-ombra, sense matisos, algunes de les quals, de tant forçades, s’endevinaven fetes a posteriori, a l'estudi, a partir d’una fotografia.
Com sol passar en totes les col·lectives sempre hi ha algun tema, i sobre tot algun pintor, que ens agrada més que un altre. Sense cap mena de dubte els quadres menys macchia estan més aconseguits, els veig més pintura i no tan encotillats, perquè realment la majoria d’obres d’aquest corrent pictòric les noto presoneres de l’estil que tant perseguien.
La mostra s’acaba amb uns quants quadres de Marià Fortuny que la crítica el vol apropar aquest moviment degut a que va estar vivint a Itàlia. Al meu parer res més lluny. Fortuny taca d’una manera completament diferent, amb pinzellada solta i les seues obres vibren, respiren i a diferencia dels macchiaioli ell no vol capturar la llum sinó que… l’emana, alliberant-la. 

diumenge, 24 de novembre de 2013

Marcel Proust. Cent anys



Per celebrar el centenari de la publicació del primer llibre del que acabaria sent la gran obra A la recerca del temps perdut, hem penjat aquest cartell a l’institut, al costat del Comenius, projecte del qual forma part l’alumnat del centre i del de Salvador Espriu, commemorant l’any Espriu.

divendres, 15 de novembre de 2013

La belleza encerrada


Una de les exposicions que encara es podia veure al Prado és La belleza encerrada i que, sincerament, m’hauria sabut molt de greu no veure-la. Sense cap mena de dubte la mostra és una recopilació de bellesa, de bellesa assossegada, sense enlluernar però directe.
L’exposició, a la part nova del museu, es presenta sota un muntatge atractiu, proper, íntim. Les obres, algunes ja admirades, altres conegudes i bastants autèntiques novetats, són un conjunt de sorpreses ja que et conviden a una contemplació diferent. Cada pared, cada racó és una descoberta, fins i tot tractant-se d’obres ja admirades, volia escriure familiars i penso que no empro malament aquesta paraula per definir la sensació que vaig tenir passejant-me per les sales: familiaritat, proximitat, intimisme.
Anomenar tots els artistes representats seria com escriure un índex, només cal dir que són 17 sales on s’hi mostren 281 obres. Pintures, escultures, dibuixos, aiguades, tot en petits formats que no fan altra cosa que convidar-nos a la contemplació minuciosa, quasi bé acurada, intentant trobar detalls, motius que se’ns escaparien a la vista en una visita rutinària.
La mostra que porta per subtítol De Fra Angelico a Fortuny, tota una declaració d’intencions i una aposta directa sense ambages, penja per fi, sense complexes obra d’autors que fa uns anys, en plena fal·lera de “modernor", hauria estat impensable veure’ls en qualsevol exposició i menys al Prado i que sense ells, seria impossible entendre la història de la pintura a Espanya.

Un, en acabar de veure l’exposició, va tenir la sensació d’haver visitat un museu dintre un museu.

dimarts, 12 de novembre de 2013

El Prado, una vegada més


Aprofito el pont de Tots Sants per anar a Madrid. Unes quantes exposicions, com ja sol ser habitual, motiven el viatge. 
La primera és la que el Prado dedica al seu hoste més il·lustre: Velázquez. 
Velázquez y la familia de Felipe IV sembla ser el must de la temporada museística segons tots els suplements culturals i sense cap mena de dubtes és una exposició que s´ha de veure, no només per poder admirar la col·lecció de retrats portats de diferents museus  sinó perquè mostra una de les èpoques més fecundes del pintor. De tots el museus que han deixat obra sobresurt el Kunsthistorisches Museum, Gemäldegalerie de Viena que aporta tota la seva col·lecció de retrats de la infanta Margarita, el de Felipe Próspero amb el seu gosset, extraordinari, ataüllant-nos des de la butaca on jau; el de la infanta María Teresa amb un vestit que es un prodigi de lleugeresa pictòrica, els plecs de l’escot… 
Poder admirar la versió que va dur cap Espanya del retrat d’Innocenci X; comparar el retrats del rei, el del Prado i el de Londres. El retrat de la infanta María Teresa del Metropolitan amb un tocat ple de papallones; el del cardenal Camillo Astalli de la Hispanic Society i el cardenal Camillo Massimo de la Bankes Collection fan que la visita sigui quelcom més que admirar uns quadres.
L´exposició, no podia ser d’altra manera, també ret homenatge als qui van formar part del taller del mestre i van continuar amb el seu mestratge: Juan Bautista Martínez del Mazo i Juan Carreño de Miranda. Del seu gendre podem admirar una versió reduida del quadre de les menines, la família del pintor, el retrats de la infanta Margarita de Viena, de rosa, el de Budapest amb vestit verd i com no l’extraordinari retrat del Prado que durant tants anys es creia pintat per Velázquez. La reina Mariana, ja vidúa, la infanta Margarita de dol ens descobreixen una manera diferent de veure la reialesa. 
De Juan Carreño de Miranda admirem els retrats de Carlos II i de la reina Mariana ja sempre de dol, dreta o asseguda, sempre amb posat greu i solemne però que no arriben a l’altura dels seus extraordinaris retrats del Duque de Pastrana i el dos de la nena  Eugenia Martínez Vallejo anomenada la monstrua. 
No caldria dir-ho, l'exposició es clou amb Las meninas, que des de la seua sala oval presideix no només aquesta mostra, sinó tot el museu del Prado.

diumenge, 6 d’octubre de 2013

Velázquez i la família de Felip IV


El proper dimarts dia 8 El Prado inaugura l’exposició Velázquez y la familia de Felipe IV. Juan Bautista Martínez del Mazo i Juan Carreño de Miranda són els altres dos protagonistes d´aquesta mostra dedicada als darrers anys de Velázquez com retratista, on la família reial i en especial la infanta Margarita hi brilla de manera especial.
Poder admirar al Prado, la casa natural de Velázquez, obres que estan en altres museus, concretament els retrats de la infanta procedents del museu de Viena, és una oportunitat difícilment repetible. 

diumenge, 29 de setembre de 2013

Roses proustianes



Els inicis de curs sempre són trafegosos. Ja siguin reunions, programacions, nous alumnes, més hores...fan que un tingui el cap més a la feina que no pas a altres coses i entre aquestes altres coses hi ha el manteniment del blog.
Aquest estiu, un cop més, Proust ha estat protagonista de les meves lectures i per acabar d’arrodonir-ho altres llibres, biografies, àlbums de fotos i assajos han vingut a ampliar la llibreria proustiana. 
Sembla ser que les coses mai solen ocórrer perquè sí, que tot tingui un ritme, un tempo i que hi hagi un lligam que fa que tot vagi una mica encadenat, envoltant-ho tot d’un halo de misteri que a cops ens fa dubtar de la raó i ens... infantilitza. Dic això, perquè l’altre dia, l’últim de l’estiu, va venir Manolita a veure’ns i com sol ser habitual porta un ram de flors del temps que ha collit del seu jardí. Roses a dojo, d’un roig encès, poncelles de llargues tiges que en prou feines podia abastar amb una braçada i entre elles unes delicadíssimes roses blanques, nacrades que semblava que el sol alè podia marcir-les.
Unes roses proustianes que no fan altra cosa que avivar records, allargar l’estiu i perfumar l'estança. 

dimarts, 10 de setembre de 2013

Reportatge de L'Estel


Porto
al blog la portada i el reportatge que L'Estel de l'amic Conrad Duran em dedica en motiu de la proppassada exposició a L'Hospitalet de l'Infant.

dissabte, 31 d’agost de 2013

Fotos de l'exposició



Aquest estiu, preparant l’exposició de L’Hospitalet, he tingut poques estones per dedicar-les a la lectura, tot i així he pogut gaudir d’algunes tardes a la fresca llegint una biografia de Stendhal, Thomas de Quincey, cartes de Goya al seu íntim Zapater, La otra Gioconda, recopilacions d’articles i el meu predilecte durant l’estiu: Proust. 
De Renacimiento, que ofertava uns quants títols, vaig comprar varies recopilacions dels seus escrits i estic acabant Los salones y la vida de París, que no són altra cosa que articles, ecos de societat podríem dir, i que els crítics situen com l’inici, el preludi, l’embrió de la seua obra.
Aprofitant que vaig i vinc de l’exposició, sempre hi ha un moment a la sala de retrobament amb amics i coneguts que feia temps que no ens veiem amb la conseqüent xerrameca i fotos. Entre elles he triat aquesta que estic repanxolat davant un quadre dedicat a Proust. 

dimarts, 27 d’agost de 2013

Inauguració (part 3)


video

Finalment hem aconseguit penjar el vídeo que va està filmant Fernando mentres feiem les xerrades de la presentació. Vist l'èxit, en qualsevol moment penjarem la filmació dels quadres de l'exposició.

Inauguració (part 2)


Una foto més de la inauguració i a més a més l'enllaç de TV Vandellòs, ja que no hi ha manera de poder-ho fer directament des de YouTube. Està vist que la cibernètica se'm ressisteix i quan sembla que l'he agafat pel cap se m'escapa per la cua. Tot i així no dessisteixo i espero poder penjar unes quantes filmacions, sinó la culpa, com sempre, serà del Fernando.

dissabte, 24 d’agost de 2013

Inauguració


Ahir vam inaugurar l'exposició d'Hospitalet. Ja us aniré mostrant més imatges.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Tríptic exposició


Aquest és el tríptic que hem preparat per l'exposició de l'Hospitalet de l'Infant.

dimarts, 13 d’agost de 2013

Exposició


Porto avui al blog el cartell de l'exposició que estic preparant per presentar divendres 23 d'agost al poble on vaig néixer i així us en faig cinc cèntims. D'aquí a uns dies penjaré el tríptic. 

dissabte, 10 d’agost de 2013

Boss


El Boss està així de moix. Degut a la calor no para de buscar els llocs més frescos de la casa on s'hi passa llargues estones endormiscat i a vegades se li queda aquesta mirada "pensarosa" i una mica trista més pròpia de gossos d'altres races més tranquiles i no pas d'un Rotweiler.
Possiblement, es deu sentir sol sense la companyia de la Reina i aquesta és la seva manera de exterioritzar-ho.

divendres, 9 d’agost de 2013

Pintant les figues


Heu-me aquí pintant les figues que vaig collir ahir i que no m'he menjat encara. Cada any solc pintar-ne com igualment faig amb les prunes, que ja esperen el seu torn. M'agrada els colors que tenen i sobretot l'avellutament de la seva pell quan les miro a contrallum.
A l'estudi, finestra nord, la llum es sol mantenir constant durant tot el dia cosa que em permet anar fent, sense presses tot i que algunes vegades la calor fa que tot maduri i s'eixugui massa ràpid, però bé tampoc es tracta de estar una setmana per poder pintar una plàtera plena de figues.

dijous, 8 d’agost de 2013

Collint figues per pintar-les


Ahir a la tarda, en comprovar que una de les figueres ja en tenia de madures vaig dedicar-me a collir-les. Tret d'unes poques espicossades pels moixons, estaven demanant a crits que me les mengés. Clivellades, amb la goteta caramelitzant... no vaig ressistir la temptació. 
Va ser el senyor Benet Espuny, gran amant d'aquesta fruita, qui em va regalar quatre figueres que vam plantar al bancal mirant al riu. Casualitats de la vida, al cap d'una estona va venir l'Áveda de visita i recordant al seu marit se li van escapar les llàgrimes.

diumenge, 4 d’agost de 2013

Josep Viladomat



El Centre d’Art d’Escaldes-Engordany acull en una planta obra de l’escultor Josep Viladomat que, de passada, vam veure. Curiós comprovar com la seva millor època creativa va ser durant la joventut, amb un classicisme que volia trencar amb el modernisme i que mostrava la seva admiració per l’escultura grega. El seus nus d’aquesta època tenen una contundència i serenor que ja no va aconseguir en èpoques de maduresa i encàrrecs públics on la recerca del detall el feia caure en l’anècdota. 
Em van cridar l’atenció els caps en guix de Maria Rosa i Adelaida Viladomat, modelats els anys 1927 i 1929, rotunds i amarats de sentiment que, possiblement per això em van agradar tant, contrastaven amb els caps grossos de la neteta, instal·lats davant de l’hotel Roc Blanc i de Caldea (llocs estratègics), que sembla que estiguin fent “bolos”, buscant clientela.

dissabte, 3 d’agost de 2013

Vídeo de Benet Espuny

video

Porto al blog el vídeo que es va editar amb motiu de l'exposició de Benet Espuny al Palau Oliver de Boteller, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat. Aquesta va ser la darrera exposició en vida de Benet. Encara recordo el dia que vam anar a Miravet perquè en Santi Valldepérez pugués fer la filmació i en Benet, trobant-se malament, dient-me que tenia ganes d'anar cap a casa. Aquest primer d'agost hauria complert 93 anys.

dimarts, 30 de juliol de 2013

Preparant exposició


El 23 d'agost inauguraré una exposició a l'Hospitalet de l'Infant després d'uns quans anys sense fer-n'hi cap. Aquests dies com podeu imaginar estic fent tria de quadres, enmarcant, preparant el catàleg i com no! pintant. Les tardes d'estius tan llargues i sobretot les solpostades amb els seus colors nacarats conviden agafar els pinzells. Mentre el sol apreta, no hi ha res millor que treballar a l'estudi on la llum és tamisada i sobre tot "domesticada", pintant els bodegons homenatge, col·locats com si fossin un petit altar en honor a la persona admirada.

diumenge, 28 de juliol de 2013

Reina


Ahir a la tarda, el veterinari va pujar per donar-li la injecció a la Reina, de no haver-ho fet crec que hauria sigut molt egoïsta per part nostra. Hem compartit quasi bé 11 anys, que ja és molt diuen per aquesta raça de gossos, havent passat dues operacions degut a un càncer que, darrerament, no li treia ni les ganes de jugar ni d'avisar quan algú venia a casa.
Feia dies que teniem el seu lloc preparat a l'ombra d'uns garrofers mirant cap el poble, espai des d'on ella li agradava atalaiar i per on controlava quan arribavem a casa.
Porto avui al blog aquesta foto on està més que guapa. 


divendres, 26 de juliol de 2013

Renoir & Manet, gravadors



Un viatge inesperat a Andorra m’ha permès veure quelcom més que les botigues i els seus aparadors curulls de tota mena de productes. Al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany i amb l’atractiu títol de Renoir & Manet: impressions de dos genis, s’hi exposa un grapat de gravats, aiguaforts i litografies, alguna punta seca, dels dos pintors francesos, procedents de la col·lecció dels galeristes Moretti de Milà. Sembla ser que després de moltes negociacions van accedir a que s’exposessin a Andorra i que no es podran veure enlloc més.
Havia vist alguna cosa anteriorment, però mai una exposició dedicada al gravats de dos dels pintors impressionistes més reconeguts i sincerament la mostra és una mica decebedora. El gravat requereix d’una tècnica que sembla ser que els déus no van atorgar-los. Tots tenen un aire “d’aprenentatge”, de casualitat, de poca destresa i per gravar se’n necessita i molta. Acostumats als gravats de Durer, Piranesi o Goya, per posar un exemple, aquestos no estan a l’altura del que es podria esperar dels grans innovadors del gènere pictòric. Es podria pensar que els hi manca el color a que ens tenen acostumats, però els gravats no necessiten del color perquè ja el tenen... el seu color són els grisos i els seus matisos; la vibració de la incisió, la tinta i les seves tonalitats, les diferents games del mordent. 
A la mostra queda palesa l’admiració que Manet sentia per la cultura espanyola i la visita al Prado on va poder amarar-se de la pintura de Velázquez i Goya però els seus estudis i “homenatges” resulten plans. Renoir, trasllada la seua pinzellada flonja a la planxa i el resultat es pobre, en canvi alguna litografia mostra la força del llapis gras.


dissabte, 13 de juliol de 2013

La gran collita


Un any més porto al blog al pare i els seus tomàquets. Enguany la collita és més que espectacular, com podeu comprobar en aquesta foto. Quasi bé a diari amb el seu cistell passa revista i en cull les més madures. Qui també ho fa és una merla que espicossa les més roges, cosa que no agrada gens al pare. Fins i tot diu que perdran les amistats.

divendres, 12 de juliol de 2013

CaixaForum Tarragona



Aprofitant una anada a Tarragona i fent temps he tornat a veure l’exposició Mòmies Egípcies al CaixaForum. Es tracta d’una mostra procedent del Museu Nacional d’Antiguitats de Leiden i que gira al voltant de la vida d’Ankhhor, un important sacerdot de Tebes i que visqué uns 650 anys aC.
Mòmies humanes i d’animals (fins i tot un petit cocodril), sarcòfags, vasos canòpics, amulets, estatuetes de tots el déus, papirs del Llibre dels morts, joies...
Entre les peces que em criden l’atenció una litografia de les piràmides de Guiza de Karl Richaard Lepsius, delicadíssima, amb unes tonalitats que recorden el, en èpoques pretèrites tan emprat color marró mòmia, resultat de moldre les mòmies i convertir-les en pólvores, la tant cobdiciada “mumiya” durant el segle XVI. Ara em ve a la memòria una anècdota atribuïda a Monet, diuen que quan es va assabentar que el color marró que utilitzava per pintar estava fet de mòmies moltes va agafar tots els tubs i els va enterrar al seu jardí de Giverny. Un ostracó (pedres per escriure) amb una subtil coloració; una sítula, recipient  metàl·lic en forma de gota i amb ornaments de lotus, planta que era símbol de la regeneració.
Curiós i didàctic, si més no, és veure tot l’instrumental que feien servir per momificar i quin ús en feien i sobretot el simbolisme que tot plegat comportava. L’ús de resines, ambres, natró, benes i amulets; la importància que pels egipcis tenia el culte a la mort, el més enllà, l’altra vida.
Una exposició que es deixa veure amb plaer i que desperta encara més la curiositat per aquesta civilització llunyana però tant arrelada en la nostra cultura i educació. L’esoterisme, el misteri, les seves creences i costums, el mite que acompanya l’antic Egipte es pot sentir aquests dies a Tarragona.
Una frase del sacerdot Ankhhor, gravada al seu sarcòfag, ens recorda que els sentiments són apàtrides i intemporals: Pronunciar el nom d’un mort és fer-lo reviure.

diumenge, 7 de juliol de 2013

Del deute als mestres


Tot i el que debem als mestres, la majoria de vegades la nostra pròpia voluntat, si és ben menada i obedient, a la llarga es converteix en el millor mestre.

dijous, 4 de juliol de 2013

Consell Comarcal del Baix Ebre



El Consell Comarcal del Baix Ebre per celebrar el seu 25è aniversari em van demanar que els pintés un tema del qual poder fer un tiratge en serigrafia. D’aquesta manera volien obsequiar a tota la gent que ha treballat durant tots aquests anys per tal que el Consell tiri endavant i pugui continuar amb la seva tasca.
Un cop pintat el tema, va ser el taller de Josep Eixart de Tortosa qui se’n va encarregar de dur a terme el projecte serigràfic. La impremta Monllau de Roquetes ens va servir el paper   i Makro de Tortosa va fer les carpetes. Finalment, vaig personalitzar amb pintura a l’oli deu de les serigrafies amb les quals es va obsequiar al Conseller que va assistir a la celebració i els diferents presidents que ha tingut el Consell.
Porto avui al blog la fotografia on està penjat el quadre per fer-vos-en cinc cèntims.

diumenge, 2 de juny de 2013

Marià Fortuny a Reus


El pare i Fernando a les portes del Museu
Ahir dissabte vam anar a Reus per pegar un cop d’ull a l’exposició que amb el títol de Fortuny, el mite, i commemorant l’Any Internacional Fortuny al complir-se el 175è Aniversari del seu naixement, presenta el Museu de Reus fins la primera setmana de setembre.
L’exposició presenta una quarentena llarga d‘obres que abarquen des dels seus inicis fins al final de la seua curta vida. No cal dir que l’estrella de la mostra és la seua Vicaria però només per poder tornar a admirar l’aqüarel·la del Venedor de tapissos ja val la pena anir-hi. Quin prodigi de matissos. Reveure obres de joventut que són a la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi s’agraeix, ja que és un lloc que cau una mica fora mà anar-hi. Em va agradar contemplar, un cop més i mai em cansa, el seu paisatge inacabat de Granada. S’hi troba a faltar obra, sobretot del Museu del Prado i d’algun que altre, suposo, col·leccionista local, cosa que fa pensar que l’exposició ha estat muntada mirant molt les despeses i sembla que sigui una mena de franquicia del MNAC barceloní.
Tornar a admirar les seues aquarel·les no fa res més que reafirmar-me en la creença de que l’aquarel·la només la "saben tocar" els pintors que pinten a l’oli. El seu Calabrès, l’estudi d’Innocenci X de Velázquez, les notes de color de temes africans ho confirmen.
S’agraeix que hagin penjat el retrat que va fer-li el seu sogre Federico de Madrazo.
De res va servir presentar el carnet de professor per poder accedir de franc als museus nacionals: 5€ l’entrada amb fulletó imprés en cinc idiomes on el rús, la pela és la pela, crida l’atenció per la novetat en aquests terrenys... artístics. El llibre catàleg editat per a l’ocasió resulta car, 30 o 35 €, no ho recordo bé.
Qualsevol altre dia hi tornaré. 

dimarts, 14 de maig de 2013

Mariano Fortuny Madrazo



Estic llegint Mariano Fortuny, arte, ciencia y diseño de Guillermo de Osma publicat per Ollero y Ramos, biografia del fill del gran pintor reusenc Mariano Fortuny i Marsal.
El llibre es deixa llegir com una novel·la, en part per la vida del protagonista, en part gràcies a l’apassionament de l’autor, historiador de l’art, que ja fa més de 30 anys va publicar un llibre sobre Fortuny i va comissarià les primeres exposicions, celebrades a Lyon, Brighton, Nova York i Chicago, que durant els primers vuitanta es van dedicar a l’obra d’aquest inclassificable artista a qui, cada cop més, afortunadament, se’l valora i admira.
Al capítol primer, servint d’introducció hi ha un escrit del pintor Gustave Moreau que, apart d’anar com anell al dit del biografiat, convida a la reflexió en unes èpoques en que tot es reporta a les pàgines de cultura. “Un, no deu de tractar de ser modern simplement fent el que no s’ha fet abans perquè això ens mena a l’extravagància, ans al contrari, un hauria de coordinar els esforços d’èpoques anteriors per mostrar com el nostre segle pot acceptar millor la seua herència i fer-ne ús d’ella“.

dissabte, 11 de maig de 2013

L'ESTEL, entrevista



Un cop més l'amic Conrad Duran em porta a les pàgines de L'Estel transcrivint l'entrevista que va fer-me a AntenaCaro quan l'exposició al Museu de l'Ebre les passades festes nadalenques. Us en faig cinc cèntims portant-la aquí al blog al temps que li agraeixo la seva generositat.